L'origen geològic del marès eivissenc

La tesi doctoral de Laura del Valle Villalonga investiga el procés de creació dels dipòsits sedimentaris d'origen eòlic del període quaternari a l'illa d'Eivissa

El registre sedimentari quaternari d’origen eòlic està ben representat a les Illes Balears. Sol tractar-se de gresos de composició bioclàstica carbonatada (eolianites) que conformen un tipus de roca localment coneguda amb el nom de «marès» i que ha estat tradicionalment emprada per a la construcció. A l’illa d’Eivissa, ara com ara, aquest tipus de dipòsits no havien rebut atenció més que d’una forma marginal; i són escassos els treballs que els tenien en consideració, tant d’una forma específica com global.

Els dipòsits sedimentaris eòlics de les Illes Balears abasten des del pliocè fins a l’holocè i esdevenen especialment importants al plistocè, on presenten un elevat grau de desenvolupament relacionat principalment amb els processos i l’evolució del litoral. La contínua interferència que s’observa en aquesta àrea entre els processos i ambients sedimentaris de tipus marí litoral (platges), els processos eòlics i els processos col·luvials i al·luvials, fan que els dipòsits sedimentaris resultants constitueixin un registre paleoambiental excepcional dels episodis climàtics que afectaren el quaternari i que donaren, com a resultat, l’alternança de dipòsits d’eolianites, dipòsits col·luvials i paleosòls.

De tots aquests dipòsits, els més representatius a Eivissa són les eolianites. Aquestes estan constituïdes principalment per sediments d’origen marí, que foren arrossegats terra endins, durant els períodes glacials, per l’acció dinàmica del vent des de les acumulacions litorals. Aquest procés fou afavorit per la davallada del nivell de la mar que deixà exposades grans extensions arenoses acumulades prèviament a la plataforma marina

La tesi doctoral de Laura del Valle Villalonga, defensada a la Universitat de les Illes Balears, ha tingut com a objectiu caracteritzar els dipòsits eòlics litorals del plistocè d’Eivissa, mitjançant l’anàlisi estratigràfica, sedimentològica i la seva determinació cronològica a partir de tècniques de termoluminescència (OSL). Tot plegat ha permès bastir una síntesi regional dels dipòsits eòlics plistocens i aprofundir en el seu significat genètic i paleoclimàtic. La tesi l'han dirigida els doctors Joan J. Fornós, del Departament de Biologia de la UIB, i Lluís Gómez, del Sistema d'Observació Costanera i Predicció de les Illes Balears (SOCIB).

Els resultats han permès la descripció de dinou fàcies sedimentàries, de les quals vuit corresponen a processos de sedimentació eòlica. També cal remarcar la presència de potents paleosòls llimoarenosos i llimoargilosos de coloracions vermelles (terra rossa), com també una gran quantitat de dipòsits de loess o la presència d’un sol nivell de fàcies marina (platja). Els bons afloraments, exposats a les abundants pedreres de marès juntament amb els penya-segats costaners i les cales, han afavorit i facilitat la caracterització tridimensional de les diferents unitats deposicionals, especialment de les eòliques, la qual cosa ha permès diferenciar fins a cinc tipus diferents de dunes: dunes parabòliques, dunes grimpadores, rampes d’arena, dunes descendents i dunes adossades als penya-segats.

A partir de les seqüències estratigràfiques estudiades a l’illa d’Eivissa, s’han diferenciat un conjunt de dotze fases d’acumulació eòlica. Les datacions per luminescència (OSL) d’aquests dipòsits han permès situar-los cronològicament dins els estadis isotòpics del MIS 18, MIS 16, MIS 12, MIS 10, MIS 8, MIS 7, MIS 6, MIS 5c i MIS 4/3. Aquestes datacions faciliten, doncs, relacionar la deposició eòlica present a la Pitiüsa major amb unes condicions ambientals fredes i àrides, i amb un nivell de la mar més baix que l’actual.

Els resultats obtinguts han possibilitat caracteritzar el registre sedimentari i establir una cronologia que abasta des del plistocè mitjà fins el plistocè superior, la qual cosa suposa que es disposa d'un dels registres sedimentaris plistocènics més complets de les Illes Balears i de la Mediterrània occidental. De més a més, permet analitzar el model d’acumulació de les eolianites lligat a lowstands i inferir el paper de l’espai d’acomodació i el control del relleu en el desenvolupament i tipologia d’eolianites.

Finalment cal esmentar que els dipòsits plistocens litorals i, per tant, les seqüències sedimentàries plioquaternàries de l’illa d’Eivissa presenten un elevat grau de desenvolupament relacionat principalment amb els processos que es donen a la zona litoral. L’alternança d’eolianites, paleosòls i dipòsits de col·luvions, juntament amb les datacions absolutes, ha permès obtenir una bona informació paleoclimàtica i geomorfològica des del plistocè inferior-mitjà al superior, que és coherent amb les dades obtingudes en altres parts del planeta indicadores de les contínues i diverses fluctuacions climàtiques quaternàries, així com la resposta que dóna la línia de costa a tot el conjunt de processos de tipus geològic, biogeogràfic i paleoclimàtic que l’afecten, i especialment els relacionats amb les fluctuacions del nivell marí, que resulten fonamentals per comprendre i predir els canvis ambientals que l’afectaran en un futur més o menys llunyà. Aquest interès provés, a més, del fet que una part important de la població tendeix a l’assentament en aquestes àrees litorals. Per acabar, cal comentar que en el context actual de discussió sobre el canvi climàtic la comprensió del clima i les consegüents condicions ambientals del passat, han de permetre inferir la futura evolució del clima i, per tant, l'evolució de la futura zona costanera, destriant el paper que l’activitat humana hi hagi pogut tenir.

Fitxa de la tesi doctoral

  • Títol: El registre sedimentari eòlic del Plistocè Litoral d'Eivissa
  • Autora: Laura del Valle Villalonga
  • Programa de doctorat: Geografia
  • Departament:  Geografia
  • Director: Joan J. Fornós Astó i Lluís Gómez Pujol

Data de publicació: Thu Aug 04 10:45:00 CEST 2016

« Torna enrere   -  Arxiu de notícies