Escoltar

La rellevància de reconèixer la intenció de l'interlocutor en contextos interactius

La tesi doctoral de Pamela Barone investiga com els nens de tres anys reconeixen l'estat mental d'una altra persona, i quin volum d’informació necessiten els adults per diferenciar entre una interacció intencional i una amb un ordinador 

En la vida quotidiana, usualment atribuïm creences, desitjos i intencions a altres persones per donar sentit a les accions que duen a terme (per exemple, diem que en Joan agafarà el paraigua perquè creu que plou) o per anticipar el seu comportament futur (per exemple, pensem que na Maria voldrà fer un entrepà i així prediem que anirà a la cuina i obrirà el frigorífic). En fer aquest tipus d'atribucions, veiem les altres persones, i també nosaltres mateixos, com a agents que tenen estats mentals sobre com és el món i sobre com els agradaria que fos, i que actuen guiats per aquests estats mentals. En psicologia, coneixem aquesta capacitat com a teoria de la ment, i és essencial en les nostres interaccions i relacions amb els altres.

L'atribució d'un tipus específic d'estats mentals, les creences falses, ha estat considerada la prova definitiva que algú compta amb una teoria de la ment. En la tasca clàssica de creença falsa, els nens veuen que un titella anomenat Sally deixa un objecte dins una cistella. Mentre Sally queda fora de l'escena, un altre titella apareix i canvia l'objecte d'ubicació: ara l’amaga dins una capsa. Quan Sally torna, el nen ha de respondre on creu que Sally cercarà el seu objecte. A partir dels 4 anys, els nens responen de manera correcta i diuen que Sally cercarà el seu objecte dins la cistella, on creu (erròniament) que encara és. Recentment, no obstant això, un altre conjunt de tasques de creença falsa, més simples i que no requereixen una resposta verbal de part dels nens, ha fet que diversos investigadors defensassin la conclusió que l'atribució de creences falses ocorreria el segon any de vida.

La tesi doctoral de Pamela Barone, defensada a la Universitat de les Illes Balears, pretén contribuir a l'estudi teòric i empíric de la teoria de la ment des d'una perspectiva de segona persona i emfatitzar el paper de la interacció i de l'atribució intencional primerenca.

Des de l’àmbit teòric, la perspectiva de segona persona posa en dubte que els resultats de les tasques no verbals de creença falsa avalin la interpretació que efectivament atribueixen creences falses. Proposa, per contra, que els nens petits poden superar aquestes proves en ser capaços d'integrar, en el temps, les mirades i la posició de l'objecte que canvia d'ubicació, de manera similar a com són capaços de fer atenció visual conjunta.

Una metaanàlisi

Seguint aquest posicionament teòric, la investigadora analitza críticament la fiabilitat dels resultats obtinguts en les noves tasques no verbals de creença falsa. Barone ha fet una revisió teòrica i una metaanàlisi de tota l'evidència disponible amb nens menors de dos anys. El resultat obtingut qüestiona que l'atribució implícita de creences falses sigui un fenomen sòlid, ja que la grandària de l'efecte dels resultats es redueix com més recent sigui l'estudi, depèn del paradigma utilitzat per avaluar aquesta capacitat, i hi ha una elevada variància entre els estudis, però les raons que l’explicarien no són evidents.

Llavors, hi ha teoria de la ment «primerenca»? I, com l'estudiam?

De fet, els nens petits són capaços de reconèixer una sèrie d'estats mentals ja des de ben aviat en el seu desenvolupament. Específicament, anticipen les accions intencionals dels altres i reaccionen quan els adults alteren la comunicació intencional que els adrecen, així com altres formes d'interacció intencional, en mostrar un tipus de coordinació intersubjectiva que es basa en respostes emocionals i expressives. Aquesta forma bàsica d'atribució intencional es denomina perspectiva de segona persona o la perspectiva de la interacció.

Des de l’àmbit empíric, per tant, la tesi doctoral presenta diferents estudis que se centren en el fenomen de la interacció intencional per estudiar la comprensió que els participants tenen de l'estat mental d'un altre agent.

D'una banda, explora el paper de la interacció en dues proves no verbals de creença falsa amb nens de 3 anys. En la primera tasca, s'intenta replicar un dels primers estudis interactius de creença falsa i, en la segona, es dissenya una tasca nova que permet mesurar respostes interactives (ajuda anticipatòria) juntament amb la mirada del nen i el seu temps de reacció. Els resultats obtinguts mostren que els nens tenen dificultats per ajudar apropiadament un agent que posseeix una creença falsa, però són sensibles a la intenció de l'agent al moment d'oferir-los ajuda.

D'altra banda, des d'un paradigma experimental diferent i amb una població adulta, s'aprofundeix en la naturalesa de la detecció de la interacció intencional. Es presenta una tasca nova, un test de Turing d'informació mínima, per saber quanta informació necessitam –i de quin tipus– per detectar una interacció amb una altra persona versus amb un ordinador. La idea és que l'experiència d'interacció es basa en la detecció de contingències temporals recíproques que succeeixen en les interaccions socials en temps real. Els resultats revelen que els participants paren esment a les contingències recíproques per determinar si estan interactuant amb un altre agent.

Fitxa de la tesi doctoral

  • Títol: Intentional interaction and theory of mind: a second personal approach
  • Autor: Pamela Barone
  • Programa de doctorat: Cognició i Evolució Humana
  • Director: Antoni Gomila Benejam 

Data de publicació: 31/01/2020