Escoltar

La pèrdua de posidònia redueix les zones de captura de CO2 i pot contribuir a emetre'n

Un equip internacional amb participació de l’IMEDEA (CSIC-UIB) mostra que la replantació de praderies evita que s’erosionin aquests importants dipòsits de carboni orgànic 

La pèrdua de praderies submarines de posidònia suposa un problema doble: aquestes zones deixen de capturar CO2 atmosfèric i, a més, poden convertir-se en fonts d’aquest gas quan s’erosionen i alliberen el carboni que la praderia havia acumulat durant dècades o segles.

Aquesta és una de les principals conclusions d’un estudi internacional en el qual han participat investigadors de l’Institut Mediterrani d’Estudis Avançats (IMEDEA, UIB-CSIC), de la Universitat Autònoma de Barcelona i de l’Oceans Institute de la Universitat d’Austràlia Occidental. La recerca ha avaluat si la replantació de praderies submarines és eficaç per recuperar la seva capacitat com a embornal de carboni en un temps rellevant per a la seva gestió (dècades). L’estudi s’ha publicat a la revista Journal of Ecology.

«La replantació de praderies evita que s’erosionin aquests dipòsits de carboni orgànic acumulat durant segles en praderies que han desaparegut», assenyala la investigadora del CSIC i coautora de l’estudi Núria Marbà, de l’IMEDEA (CSIC-UIB). «Els nostres resultats indiquen que la pèrdua d’aquest ecosistema deu haver representant també una pèrdua important en la capacitat de segrest i emmagatzemament de carboni dels sediments de praderies submarines», afegeix.

Pere Masqué, investigador de la Universitat Autònoma de Barcelona i coautor de l’estudi, assenyala que «l’àrea potencial disponible per dur a terme projectes de replantació d’angiospermes marines és enorme», i afegeix que «aquests projectes poden ajudar a reconstruir els embornals de carboni, així com a conservar els dipòsits antics».

Les praderies submarines són embornals de carboni rellevants a escala global, i per això la seva conservació i restauració pot contribuir a mitigar les emissions antropogèniques, indiquen els investigadors. A més, els resultats d’aquest estudi contribueixen a dissipar els dubtes que limiten el desenvolupament d’estratègies de carboni blau en praderies submarines. El carboni blau és el carboni captat en ecosistemes marins i costaners, i emmagatzemat en forma de biomassa i sediments.

L’estudi es va fer a la llacuna costanera d’Oyster Harbours, al sud d’Austràlia occidental, segons explica Núria Marbà. «Aquest entorn alberga una praderia submarina de Posidonia australis que va patir una reducció molt important entre els anys 60 i final dels 80 del segle passat. A partir de 1994, la praderia augmentà, en part gràcies a una sèrie de replantacions realitzades fins a 2006 per un dels autors de l’estudi, Geoff Bastyan».

Per dur a terme l’estudi s’han utilitzat tècniques de datació del sediment que han permès quantificar l’acumulació de carboni en les zones repoblades i l’erosió del carboni històric en les zones sense recolonitzar. Aquest és el projecte de replantació de praderies sobre el qual s’ha fet un seguiment més llarg a tot el món, conclou Marbà.

Font: CSIC

Referència bibliogràfica:

Núria Marbà, Ariane Arias-Ortiz, Pere Masqué, Gary A. Kendrick, Inés Mazarrasa, Geoff R. Bastyan, Jordi Garcia-Orellana i Carlos M. Duarte. «Impact of seagrass loss and subsequent revegetation on carbon sequestration and stocks». Journal of Ecology. Doi: 10.1111/1365-2745.12370 

Data de publicació: 09/02/2015