Escoltar

La Platja de Palma i Magaluf: quan l'espai es posa al servei del capital

La tesi doctoral d’Ismael Yrigoy analitza els canvis de propietat i les estratègies d’obtenció de plusvàlues en aquestes dues zones turístiques de Mallorca 

La tesi doctoral d’Ismael Yrigoy Cadena, defensada a la Universitat de les Illes Balears, ha analitzat el procés de transformació de la Platja de Palma i Magaluf fent-hi una aplicació pràctica del concepte teòric de solució espacial. La tesi l’ha dirigida el doctor Onofre Rullan, del Departament de Geografia.

La Platja de Palma i Magaluf són dos dels espais turístics de sol i platja més significatius d’Europa. Al darrer segle, aquests espais han canviat considerablement. De ser espais agrícoles d’escassa importància econòmica a principis del segle XX, es convertiren en indrets on tingué lloc una explosió de la urbanització turística coincident amb l'última etapa fordista, per posteriorment entrar en una època de declivi que s'ha perllongat fins a l'actualitat.

El geògraf David Harvey va encunyar el concepte de solució espacial per referir-se tant a la necessitat que té el capitalisme d’expandir-se sobre l’espai per tal d’accelerar l’obtenció de beneficis, com per referir-se a la idoneïtat de l’entorn construït com a nínxol d’inversions. Des d’aquesta perspectiva, Ismael Yrigoy ha estudiat les interrelacions entre les diferents dinàmiques d’acumulació (evolució econòmica a les escales global, europea, estatal i regional), les estratègies d’obtenció de plusvàlues dels principals agents capitalistes (via una anàlisi dels diferents agents i estructura de la propietat privada), la seva expressió geogràfica (evolució urbana de la zona) i el rol de l'Estat en la territorialització d'aquest procés (principalment a través del planejament).

L’investigador argumenta que s'ha produït una progressiva transformació de la propietat i de les estratègies d’obtenció de plusvàlues en distints períodes econòmics. Així, cada circuit de producció de valor ha tingut un tipus d'agent principal, i en canviar el circuit de producció de valor ha canviat el tipus d'agent.

A principis del segle XX i fins a mitjans anys trenta, la Platja de Palma i Magaluf varen viure un procés de segregació de la propietat del sòl. Les grans possessions agrícoles foren segregades i venudes a membres de la burgesia industrial, comercial i agroexportadora, que precisament varen adquirir les franges de sòl litoral pel seu potencial turístic i immobiliari. Així, durant els anys trenta s’hi va projectar una urbanització residencial extensiva, però que no es va dur a terme.

El boom

El major punt de ruptura es va produir en el període 1956-1973, quan es va produir una gran metamorfosi territorial (urbanització massiva) acompanyada d’un progressiu canvi a l’estructura dels agents que obtenien plusvàlues (la burgesia del període anterior es va dissoldre progressivament dins la classe hotelera) i del paer de l’Administració pública (el règim franquista impulsa el turisme).

En primer lloc, aquest període va estar marcat per una ingent transformació territorial. L’espai construït a la Platja de Palma i Magaluf es multiplicà exponencialment: els anys cinquanta es construïren de mitjana 1,25 hotels nous a l’any a la Platja de Palma. Aquest ritme augmentà els seixanta, quan es construïren de mitjana 1,34 nous hotels al mes. A Magaluf el ritme de construcció intensiva començaria el 1967, i durant la primera meitat dels setanta es construirien una mitjana de cinc hotels a l’any. Durant el boom turístic dels cinquanta als setanta es construïren a la Platja de Palma 138,81 hectàrees, mentre que a Magaluf foren 36,36 hectàrees.

En segon lloc, es produí un canvi sectorial cap al turisme. Nombrosos capitals locals provinents de l’agricultura, el comerç, la indústria i el contraban s’invertiren en la compra de terrenys o construcció d’hotels. Paral·lelament, diversos operadors turístics internacionals avançaren crèdits a les empreses locals perquè aquestes construïssin hotels, i en alguns casos, els mateixos operadors turístics internacionals varen efectuar la compra de terrenys on posteriorment es construïren hotels. Gran part d’aquests agents que havien comprat els terrenys i construït els hotels vengueren els seus actius a incipients empreses hoteleres; mentre que altres agents passarien a formar part de l’accionariat dels hotels. En tot cas, es produiria entre els cinquanta i els setanta un progressiu canvi dels agents que operaven en aquesta zona, des dels promotors del sòl cap als hotelers. Aquest canvi es correspon amb una progressiva substitució de la compravenda de sòl per les estades hoteleres com a principal estratègia d’obtenció de plusvàlues a la zona.

En tercer lloc, es produí un canvi al paper de l’Administració pública a distints nivells. Al nivell legislatiu, l’Estat aprovaria una sèrie de disposicions destinades a fer un ús intensiu del territori dins l’especialització turística (Llei del sòl de 1956; Llei de zones i centres d’interès turístic nacional de 1963). En l’àmbit de la planificació, s’institucionalitzarien els plans urbanístics al nivell municipal i inframunicipal. Pel que fa al turisme, el règim franquista donà suport al desenvolupament d’aquesta activitat no només a partir d’un suport polític, sinó a través de mesures econòmiques concretes com l’obertura de línies de crèdit a les empreses hoteleres en condicions extremadament favorables.

El declivi

A partir de 1973, i amb la transició del fordisme al postfordisme, la Platja de Palma i Magaluf han tingut un cert alentiment del procés urbanitzador, mentre que no hi ha hagut canvis substancials ni en el tipus d'agents ni en les estratègies d’obtenció de plusvàlues a la zona. El canvi que ha tingut lloc ha estat la desinversió a les zones d’estudi per part de grans hotelers.

Per contra, sí que hi ha hagut un canvi en el paper de l'Estat, encarregat de canalitzar les inversions públiques i privades cap a la zona. Aquest període ha estat caracteritzat especialment a Magaluf per una massiva inversió pública que ha tingut l’objectiu de mantenir la inversió privada a la zona així com l’arribada de turistes. En tot cas, la tesi argumenta que aquestes zones han patit un cert declivi, ja que a diferència del període 1956-1973, aquestes zones gairebé no han rebut inversions per a la construcció d’hotels de nova planta, i a més, hi ha hagut importants desinversions a la zona.

La reactivació

Finalment, l’investigador explica que aquesta crisi està suposant una incipient re-articulació de la Platja de Palma i Magaluf com a espais receptors de solucions espacials de capitals financiaritzats. Així, després que durant els quaranta darrers anys l’estratègia d’obtenció de plusvàlues s’hagi centrat en les estades hoteleres, l’arribada de nous agents ha suposat la reactivació de les operacions de compravenda de sòl i construcció.

La tesi doctoral d’Ismael Yrigoy conclou que la Platja de Palma i Magaluf s’han articulat com a nodes articuladors de solucions espacials per al període 1956-1973, mentre que en l’actualitat i arran de la crisi econòmica s’està produint de bell nou una reactivació d’aquesta funció per a part dels espais estudiats. D’una altra banda, i conceptualment, la tesi conclou que el terme de solució espacial no es pot explicar si no es té en compte el paper de l’Administració pública. A més, es conclou que les commutacions sectorials inherents a les solucions espacials no necessàriament tenen lloc com a resultats de les crisis, sinó que poden ocórrer com a resultat d’una major productivitat d’un sector determinat. Finalment, l’apartat de les conclusions fa ressaltar el paper de la propietat del sòl com a factor clau a l’hora d’explicar l’articulació de les solucions espacials.

Fitxa de la tesi doctoral

  • Títol: La urbanización turística como "solución espacial": agentes, planeamiento y propiedad en playa de Palma y Magaluf (Mallorca)
  • Autor: Ismael Yrigoy Cadena
  • Programa de doctorat: Geografia
  • Departament: Geografia
  • Director: Onofre Rullan Salamanca 

Data de publicació: 23/11/2015