Escoltar

Els estafilococs que es resisteixen a sucumbir als hospitals de Mallorca

La tesi doctoral d’Enrique Ruiz de Gopegui Bordes investiga la presència de soques de Staphylococcus aureus resistent a la meticil·lina en centres hospitalaris i geriàtrics de Mallorca

Analitzar la presència i les característiques de les soques de Staphylococcus aureus resistent a la meticil·lina als hospitals i a la principal residència geriàtrica de Mallorca és l’objectiu de la tesi doctoral d’Enrique Ruiz de Gopegui Bordes, defensada a la Universitat de les Illes Balears i dirigida pels doctors Antonio Oliver Palomo y José Luis Pérez Sáenz.

Staphylococcus aureus pot colonitzar la pell i les foses nasals de persones sanes, però també pot arribar a causar infeccions, algunes de les quals greus. Staphylococcus aureus ha desenvolupat resistència a gran part dels antimicrobians, com la penicil·lina, primer, i la meticil·lina, a partir de 1960, pocs mesos després de la seva comercialització. Al principi, el SARM era un patogen típicament hospitalari, però progressivament es va anar estenent a pacients no ingressats, la majoria dels quals relacionats amb el sistema sanitari, com és el cas dels residents en centres geriàtrics. A partir de l’any 2000 es varen detectar soques de SARM comunitari amb característiques clíniques i microbiològiques peculiars, com la presència dels gens codificants de la leucocidina de Panton-Valentine (LPV), una toxina que es relaciona amb la virulència més gran d’aquestes soques. Un dels antimicrobians alternatius per tractar el SARM és el linezolid, però també s’han detectat soques de SARM i d’altres espècies d’estafilococs resistents a aquest antimicrobià.

Un clon britànic a Mallorca

En primer lloc, l’investigador Enrique Ruiz de Gopegui ha estudiat la relació clonal de les soques de SARM detectades en els pacients atesos a l’Hospital Universitari Son Dureta (ara Son Espases), hospital de referència de les Illes Balears, durant quatre períodes no consecutius: 1999-2000, 2002-2004, 2008 i 2012-2013. A més, ha comparat la relació clonal d'aquestes soques amb les trobades en altres hospitals de Mallorca i ha determinat la freqüència dels gens de LPV. Fruit d'aquest treball, es va detectar la presència endèmica de tres clons majoritaris de SARM en el període 1999-2004 (ST125-IVc, ST228-I i ST22-IVh). D'aquests, els clons ST125-IVc i ST228-I predominaven també en molts hospitals espanyols. No obstant això, el ST22-IVh (conegut com a clon epidèmic EMRSA-15), prevalent al Regne Unit, era pràcticament inexistent al territori peninsular espanyol, per la qual cosa l'origen d'aquest clon a Mallorca probablement estigui relacionat amb el turisme britànic a l’illa. Aquests tres clons varen ser també els predominants als altres hospitals públics de Mallorca durant 2003-2004. El 2008, un 7 per cent de les soques de SARM dels pacients atesos a l'Hospital Son Dureta varen ser productores de LPV, totes procedents d'exsudats. La pràctica totalitat d'aquestes soques de SARM comunitari pertanyien als clons ST8-IVa (conegut com a USA300) i ST8-IVc (USA300-like).

SARM al geriàtric

En segon lloc, s'ha estudiat la prevalença de la colonització per SARM en exsudats nasals i d'úlcera dels residents de la Residència La Bonanova, que és el centre geriàtric més gran de Mallorca, recollint-ne mostres durant els mesos d'octubre i novembre de 2005 i realitzant el seguiment clínic i de la colonització als 8, 12 i 18 mesos. La prevalença de SARM en exsudats nasals dels residents en geriàtrics va ser del 8,0 per cent, relativament baixa i generalment transitòria. L'investigador també ha identificat l'ingrés hospitalari en els darrers cinc anys, la malaltia vascular, la diabetis, la presència d'úlceres de decúbit i el tractament antibiòtic previ en l'últim mes com els factors de risc d'aquesta colonització, i ha avaluat la seva evolució temporal. Cal destacar que la colonització per SARM va ser generalment transitòria i que la gran majoria de residents colonitzats no varen desenvolupar una infecció subsegüent per SARM. En els pocs casos en els quals es va constatar una infecció en els residents geriàtrics, va ser de ferida o úlcera. Es va detectar en aquests residents la presència de dos clons diferents (ST22-IVh i ST125-IVc), també trobats a l'hospital de referència.

Els gens que expliquen la resistència

En tercer lloc, l'investigador ha estudiat l'epidemiologia molecular i el mecanisme de resistència a el linezolid en soques de SARM i Staphylococcus epidermidis resistents al linezolid detectades en tres pacients ingressats a Son Dureta durant agost-setembre de 2010, així com l'epidemiologia molecular i el mecanisme de resistència de les soques de Staphylococcus hominis resistents al linezolid i la teicoplanina detectades als hospitals Son Dureta i Son Llàtzer durant 2008-2009. En aquest sentit, l'estudi d'Enrique Ruiz de Gopegui descriu per primera vegada un plasmidi de multiresistència conjugatiu portador dels gens cfr, ant(4’)-Ia, tet(L) i dfrK en S. aureus i S. epidermidis, que determina la resistència al linezolid i a altres antibiòtics (tetraciclina, tobramicina i trimetoprim). A més, totes les soques de S. hominis resistents al linezolid pertanyien al mateix clon i presentaven la mutació G2576T en el gen ARNr 23S.

Fitxa de la tesi doctoral 

  • Títol: Epidemiología molecular y resistencia a los antimicrobianos en Staphylococcus spp. en centros sanitarios de Mallorca durante los últimos 15 años (1999-2013)
  • Autor: Enrique Ruiz de Gopegui Bordes
  • Programa de doctorat: Biologia
  • Departament: Microbiologia
  • Directors: Antonio Oliver Palomo i José Luis Pérez Sáenz

Data de publicació: 01/12/2015