L'article presentat per David Sánchez Martín és un dels finalistes del II Concurs de Divulgació Científica de la UIB
Era el millor dels temps i el pitjor; l’edat de la saviesa i de l’estupidesa; l’estació de la llum i de les tenebres; anàvem tots drets cap al cel, ens precipitàvem a l’infern... L’any 1959 marca un encreuament històric en la història contemporània. El bloc soviètic assolia el seu poder més absolut; s’estenia per gran part d’Àsia i la meitat del continent europeu. L’hemisferi occidental, que fins aleshores s’havia lliurat de la influència comunista, veu amenaçada l’estabilitat després del triomf de la revolució cubana. La puixança del nou orde marxista és tal que desplega els primers satèl·lits no tan sols al voltant del nostre planeta, sinó que els projecta més enllà i ofereix al món bocabadat les primeres fotos de la cara oculta de la Lluna. El 29 de desembre d’aquell any se celebrava el congrés anual de la Societat Americana de Física, els membres del qual no eren aliens a la incredulitat que suscitaven les espectaculars troballes dels seus col·legues de l’altre costat del teló d’acer. Els físics estatunidencs necessitaven metes renovades que els posessin de nou a l’avantguarda de la ciència mundial; un impuls que els llançàs en direccions mai explorades. Aquestes empreses solen ser obra de genis visionaris, i la física americana posseïa, per glòria seva, el més gran de tots: l’extraordinari Richard Feynman.
Amb quaranta-un anys, el ja flamant catedràtic de física teòrica de l’Institut de Tecnologia de Califòrnia es trobava al zenit de la seva carrera i, per això, havia rebut una invitació per compartir una conferència durant l’esmentat congrés. L’hotel Sheraton de Pasadena era un formiguer de físics discutint els darrers avenços en física nuclear i de partícules. Havien transcorregut un parell de dècades des del Projecte Manhattan, i cada vegada estava més clar que la humanitat havia estat capaç de domar el nucli atòmic per extreure’n quantitats fabuloses d’energia. Però què passava amb els mateixos àtoms? Seríem capaços de dominar-los igualment i crear estructures atòmiques al nostre gust? Aquest era el somni dels químics, el Sant Grial en el qual treballaven des de feia segles per mitjà d’insòlites dissolucions i reaccions de múltiple naturalesa. Feynman, en canvi, proposà durant la seva conferència un mètode radicalment nou. Per què no renunciar a l’enfocament a dalt-a baix amb el qual els compostos químics s’ajunten per donar lloc a altres substàncies i adoptar, en canvi, un enfocament a baix-a dalt, partint dels mateixos àtoms com maons i edificant així no tan sols substàncies noves sinó, encara més sorprenent, estructures singulars de mida nanomètrica? Aquests blocs elementals, agrupats en bilions i trilions, formarien els ciments de vidres artificials amb propietats mai abans imaginades. El públic sentí un calfred quan Feynman, audaçment, suggeria, una rere l’altra, funcionalitats insospitades. Ni el clima suau de Pasadena, fins i tot en aquella època de l’any, va poder calmar els tremolors de més d’un físic quan Freynman començà a enumerar les fantàstiques possibilitats del seu manifest: nanomotors que funcionarien per centenars de milers, autoreplicant; robots microscòpics que s’injectarien en el torrent sanguini i accedirien a qualsevol racó inexpugnable del cos humà, llestos per dipositar el medicament en l’òrgan malalt, just on més falta fa; informació comprimida a escales inimaginables mitjançant gravadores atòmiques…
—Hi ha un munter de lloc, allà baix!—va exclamar Feynman. Un món nou s’alçava damunt nostre i estava just davall dels nostres nassos; Feynman ens n’indicava el camí. De fet, estava tan segur de la seva imaginació que va establir un premi de mil dòlars, pagats de la seva butxaca, per al primer investigador que fos capaç de reduir una pàgina de text a una mida vint-i-cinc mil vegades menor i que, així i tot, un microscopi electrònic la pogués llegir sense problemes. Si la idea de Feynman era correcta, tota l’Enciclopèdia Britànica cabria… dins la punta d’una agulla! El repte era formidable i una mica prematur per a l’època, però Feynman estava convençut que s’aconseguiria tard o d’hora. Per sort, visqué per veure-ho. El 1985, Gorbachov es convertí en el líder de la Unió Soviètica, y aquell fou el començ del final del bloc comunista. El mateix any, a l’altre costat del món, Thomas Newman, un científic de la universitat de Stanford, va aconseguir batre el repte de Feynman: va imprimir en una pàgina de dimensions tan diminutes com la gruixa d’un cabell. En el text que escrigué figura el principi de la cèlebre novel·la de Dickens Història de dues ciutats, dos mons immersos, com aleshores, en una lluita que semblava que arribava al final: “Era el millor dels temps i el pitjor; l’edat de la saviesa i de l’estupidesa…”
Han passat més de seixanta anys des de la proposta de Feynman. Una part del món que conegué ja ha deixat d’existir, encara que un altre n’ha sorgit per no desaparèixer mai més. La importància del nanomón no ha deixat de créixer gràcies a les seves aportacions valuosíssimes al cabal del coneixement humà. Milers de laboratoris i grups d’investigació en nanotecnologia han florit per tot el planeta. A la Universitat de les Illes Balears, el grup de nanofísica es va fundar el 2008 i, des de llavors, ha fet contribucions notables al camp: electrons que es desdoblen en dues meitats fantasmals en els extrems de nanofils, bateries que funcionen només amb calor aplicada a molècules, motors quàntics amb eficiències superiors als anàlegs clàssics o polaritzadors d’espí basats en la doble hèlice de l’ADN, per esmentar només uns quants resultats significatius. La nanofísica gaudeix de molt bona salut i ens continuarà deparant troballes espectaculars. Encara hi ha un munter de lloc, allà baix!
Notícies relacionades
- El II Concurs de Divulgació Científica ja té guanyadors
- Deixa'm acariciar el més íntim del teu ser
- Retorn al futur: viatge als orígens de la realitat virtual
- Els avantatges de nedar amb pèl
Data de publicació: 04/10/2021