La tesi doctoral de Jordi Mestre investiga les intervencions sobre els edificis catalogats com a bé d’interès cultural a Mallorca entre 1985 i 2015
Els termes conservació, restauració i rehabilitació han anat canviant la seva significació al llarg del temps. Avui en dia restaurar s’entén com a l’actuació sobre monuments o preexistències arquitectòniques per conservar-les i adequar-les al present. La restauració és una actuació que implica l’encontre entre diferents moments culturals i figuratius. Amb la restauració s’ha de contemplar el moment que va produir en origen l’edifici, les transformacions que aquest ha sofert amb el pas del temps i el moment contemporani durant el qual s’està duent a terme la intervenció. El patrimoni construït conté un gran nombre d’integrants que són susceptibles d’intervenció, per aquest motiu en la restauració i rehabilitació s’han de tenir en compte els seus diferents valors, que van des dels estètics als històrics, des dels documentals als funcionals. L’ideal seria que tots aquests valors quedassin contemplats dins la rehabilitació.
La tesi doctoral de Jordi Mestre Quetglas, defensada a la Universitat de les Illes Balears, ha estudiat els edificis declarats bé d’interès cultural, aquells que pels seus valors tenen un grau de protecció màxim, que han estat objecte de rehabilitació i als quals s’ha donat un nou ús, a Mallorca entre 1985, any de promulgació de la Llei de patrimoni històric espanyol, i 2015. La tesi l’ha dirigida el doctor Francisco José Falero Folgoso, del Departament de Ciències Històriques i Teoria de les Arts.
Les declaracions de bé d’interès cultural atorguen uns valors, estableixen unes mesures de protecció, uns criteris de rehabilitació i uns usos. En aquest sentit, l’estudi ha tingut com a objectiu esbrinar si els criteris seguits per a la rehabilitació i el nou ús que s’ha donat a aquests edificis compleixen la legislació vigent; si s’han respectat els valors d’aquest patrimoni; i si s’ha aconseguit un nexe d’unió entre passat, present i futur. També s’ha avaluat si se n’ha fet una correcta interpretació i difusió i si es conserva el seu esperit després de la rehabilitació.
Per a l’estudi s’han contemplat diferents tipologies, com són la residencial, la defensiva, la religiosa, la comercial, la industrial i la institucional, i en total s’han analitzat 58 edificis. D’aquesta anàlisi s’ha pogut concloure que hi ha uns anys previs al període estudiat durant els quals es va valorar molt poc el patrimoni, i es varen fer unes intervencions que en moltes d’ocasions varen fer-lo malbé. La promulgació de la Llei de patrimoni històric espanyol va suposar un canvi: les declaracions de bé d’interès cultural començaren a ser més completes i acurades, a l’hora d’intervenir es començaren a fer estudis previs del monument i es varen començar a respectar els diferents valors d’aquest, encara que no es pot generalitzar. El canvi es va donar principalment amb la promulgació de la Llei de patrimoni històric de les Illes Balears, de 1998. A partir d’aquell moment, les declaracions de bé d’interès cultural ja foren més completes, i es va incloure la localització del bé, els estudis històrics, la descripció, els valors, les intervencions, els usos... Un fet que, entre d’altres, va provocar que les intervencions fossin més respectuoses i tinguessin en compte els diferents valors d’aquest patrimoni construït.
Fitxa de la tesi doctoral
- Títol: Ànima i valor del patrimoni construït: Rehabilitació i nous usos dels béns d'interès cultural (Mallorca, 1985-2015)
- Autor: Jordi Mestre Quetglas
- Programa de doctorat: Perspectives Metodològiques de la Investigació Històrica i Historicoartística
- Departament: Ciències Històriques i Teoria de les Arts
- Director: Francisco José Falero Folgoso
Data de publicació: 02/03/2016