La tesi doctoral de Joan Mut i Arbós analitza el procés que va donar lloc a l’anomenada pintura històrica de gènere, un nou corrent artístic que recreava escenes quotidianes de l’Antiguitat grecoromana.
La pintura d’història va ser, durant molts anys, el gènere pictòric per excel·lència. Recreava temes històrics o literaris inspirats en el món de l’Antiguitat o en passatges bíblics. Al llarg del segle XIX, però, aquest gènere es va veure influït progressivament per les característiques –més realistes i prosaiques– de l’anomenada «pintura de gènere», és a dir, la pintura d’escenes de la vida quotidiana. Això va donar lloc a una categoria artística innovadora, que pretenia «reconstruir» escenes de la vida antiga —sobretot, del món grecoromà i, molt especialment, de la redescoberta ciutat de Pompeia— amb un gran realisme i una cura escrupolosa en la documentació filològica i arqueològica.
El resultat fou la creació d’un gènere mixt, que podem qualificar amb l’apel·latiu aparentment contradictori de «pintura històrica de gènere», un nou paradigma artístic que va forjar-se especialment a l’escola dels néo-grecs a França i en el Classical Revival britànic, amb Jean-Léon Gérôme i Lawrence Alma Tadema, respectivament, com a màxims representants.
La tesi doctoral de Joan Mut i Arbós, defensada a la Universitat de les Illes Balears, analitza el procés que va donar lloc a la pintura històrica de gènere mitjançant l’anàlisi sistemàtica i rigorosa de les fonts antigues que directament o indirectament conformen el significat d’algunes de les seves obres més destacades. Per fer-ho, l'investigador s’ha centrat en els quadres de temàtica relacionada amb els jocs romans, ja que, a més de constituir un subgènere important, proporcionava un corpus d’obres prou tancat i homogeni.
Així, l’estudi des de la filologia de quadres tan famosos com Aue, Caesar, Morituri te salutant i Pollice Verso, de Gérôme, o El Coliseu i Caracal·la i Geta, d’Alma-Tadema, ha permès descobrir que l’ús precís de les fonts clàssiques se superposa a les abundants referències arqueològiques per acabar creant unes pintures narratives molt elaborades que amaguen diverses capes de lectura i significació. I que, lluny d’improvisar sobre una concepció banal o arquetípica de l’Antiguitat, mostren un coneixement exhaustiu del món clàssic, amb nombroses referències a autors antics o contemporanis, així com a moltes peces arqueològiques o grafits pompeians.
D’aquesta manera, la recerca demostra que la pintura històrica de gènere de tema clàssic va tenir un paper fonamental en la renovació de les temàtiques de la pintura d’història i en l’establiment de les categories artístiques noves que desembocarien en la modernitat.
Fitxa de la tesi doctoral
- Doctorand: Joan Mut Arbós
- Títol: «Fuentes clásicas en la obra de Gérôme y Alma-Tadema. La constitución de la pintura histórica de género (1859-1912)»
- Directores: Maria Antònia Fornés Pallicer i Catalina Monserrat Roig
- Programa de doctorat en Filologia i Filosofia
Data de publicació: 19/07/2021