L'article de Maria Fiorella Sarubbo va participar en el II Concurs de Divulgació Científica de la UIB

Si hi ha alguna cosa contra la qual l'ésser humà ha lluitat des de temps immemorials ha estat el pas del temps. Trobar l'elixir de la joventut eterna ha estat l'objectiu de les figures més poderoses de la història i un veritable misteri que voreja l'inimaginable per a la ciència. Una ciència sobre la qual l'home d'avui ha posat tota la seva fe, somiant que pot fer-ho tot. No obstant això, els fets històrics, amb la seva aclaparadora imprevisibilitat, capaços de canviar en un segon el curs de la humanitat, tenen la saviesa de recordar-nos qui som. I sí, tot i que és difícil admetre-ho, som mortals, éssers subjectes al pas del temps, o dit en termes científics, éssers subjectes al procés d'envelliment.

L'envelliment, aquell inevitable company de vida que, en trobar-se amb l’enemiga pandèmia, ha provocat la pèrdua de moltes persones grans. Com a bon company que mai falla, també té un costat misteriós. I, malgrat veure’l tant, el coneixem poc, per la qual cosa ens preocupa. Segons dades estimades per les Nacions Unides i Eurostat, el 2050 el 25% de la població europea tindrà més de 65 anys, aproximadament 149 milions de persones. Dit d’una altra manera, una de cada quatre persones. A més, com hem vist recentment, afecta gairebé tots els aspectes de la societat. Des de la salut a l'economia. Només per fer-nos-en una idea, s'estima que algunes malalties associades a l'envelliment com l'Alzheimer o el Parkinson costen una mitjana de 23.000 € anuals per persona.

Fig. 1 Estructura de la població europea per grans grups d’edat, previsió fins al 2100 (% de la població total). Font: Eurostat.

Fig. 2: Projeccions de la taxa de dependència total i la taxa de dependència de les persones grans per al 2100. Font: Eurostat.

Però, qui és aquest company anomenat Envelliment?

Fins ara, no hi ha hagut una definició universalment acceptada, però, en termes generals, es pot entendre com el deteriorament funcional dependent del temps que afecta els organismes vius. És un procés universal en la natural, progressiu, complex, multifactorial i perjudicial, perquè fa disminuir la supervivència.

I… què ens en diu la ciència?

Tant li ha preocupat a la ciència que hi ha més de 300 teories sobre l'envelliment. Situen la seva causa principalment en la inestabilitat genòmica, en l'escurçament dels nostres cromosomes, en la mort progressiva de les nostres cèl·lules, en combinació amb l'efecte de l'entorn. Un exemple d'això és la vulnerabilitat de les persones grans a factors externs, com una partícula viral petita però molt sofisticada, com el coronavirus. Actualment, la teoria més acceptada es coneix com la “teoria dels radicals lliures de l'envelliment”, que considera que hi ha un desgast cada vegada que una de les nostres cèl·lules obté energia, amb un cost específic, i és el de generar molècules tòxiques, anomenades “radicals lliures”. Al més pur estil cost-benefici de qualsevol negoci. En l’actualitat, els científics intenten aprofundir en aquests aspectes per combatre amb èxit les malalties freqüents d’aquesta etapa de la vida, fent servir tant animals de laboratori como assajos clínics més complexos en humans.

Per què vinculam l’edat a l’aparició de malalties neurològiques? El cervell és particularment vulnerable a l’envelliment, perquè amb l’edat disminueixen les seves defenses antioxidants i també la capacitat de defensa del sistema immune, un fet que dona lloc a una resposta exagerada envers possibles enemics, com ho podria ser un virus. Aquesta resposta es coneix com a “inflamació associada a l’envelliment”. A més,les neurones perden el que es coneix com a “plasticitat”; és a dir, la capacitat de ser flexibles per adaptar-se i crear noves connexions amb funcions molt concretes. Per això, sense bones defenses i amb mala comunicació, el mal s’acumula.

Fig 3. Principals característiques i causes de l'envelliment. Font: Sarubbo Maria Fiorella (2016). Estratègies neuroprotectores en l’envelliment cerebral. Mecanismes neuroquímics i moleculars i correlació amb els efectes sobre les capacitats cognitives. Tesi doctoral del doctorat en Neurociències, UIB, Palma.

Quan començam a envellir?

És a partir dels quaranta anys quan els seus missatges comencen a ser més contundents, no tant d'aparença sinó de pèrdua progressiva de funcionalitat. Si ho comparam amb els nostres dispositius electrònics, diríem que l'obsolescència programada fa la seva aparició en escena fins que, en edats més avançades, aconsegueix el seu màxim protagonisme. Per exemple, en forma de pèrdua de memòria.

Aleshores, si no podem aturar-lo, almenys podem fer alguna cosa perquè el nostre company Envelliment sigui més benèvol?

Podem aliar-nos amb ell, intentant viure millor el temps que vivim, que tal vegada fins i tot és la millor poció per allargar la nostra vida. Saber que les neurones són flexibles, que tenen elements que ajuden al seu creixement, i que tenim una petita reserva de cèl·lules mare neuronals que estan preparades per venir al rescat, ens permet saber que podem entrenar el nostre cervell. En concret, capacitar-ne la flexibilitat, ja que s'ha vist que hi ha més flexibilitat neuronal en persones sanes de 80 anys formades que en persones mal formades de 50 anys. Així sorgeixen les estratègies d'envelliment actiu, un conjunt de pautes d’estil de vida que inclouen l’alimentació, l’exercici físic i el benestar psicològic, encaminades a atenuar l’envelliment i a millorar la qualitat de vida. Així, per exemple, tenint cura de la nostra alimentació, podem obtenir antioxidants. En concret, en les darreres dècades n’ha cridat l’atenció dels científics un grup en particular: els polifenols. Es troben en fruites i verdures; fins i tot en el vi. Sembla que són fidels defensores contra l’envelliment, perquè combaten l’estrès oxidatiu i la inflamació. A més, s’alien i activen petites ambulàncies de rescat de les nostres cèl·lules, com són les proteïnes sirtuïnes. Serien gladiadors alimentaris contra les mines que l'envelliment va deixant al nostre organisme.

Fig. 4 Exemples de polifenols amb els seus efectes antienvelliment. Font: Sarubbo Maria Fiorella (2016). Estratègies neuroprotectores en l’envelliment cerebral. Mecanismes neuroquímics i moleculars i correlació amb els efectes sobre les capacitats cognitives. Tesi doctoral del doctorat en Neurociències, UIB, Palma.

En conclusió, la humanitat ha d'afrontar l'envelliment de la seva població des de múltiples àmbits, començant per promoure el coneixement científic, fins a la creació d'estratègies d'envelliment actiu que incloguin l'acompanyament psicològic de la gent gran. Sobre la gent gran, la història ens ha ensenyat dues coses: la primera és que, davant les crisis, són la nostra experiència i força; la segona, que en una societat globalitzada, com la nostra, el seu oblit pot conduir a la pèrdua. Per tant, continuem reflexionant, actuant i investigant perquè no torni a passar, que puguem dir que va ser amb un virus que ens recordàrem de tu, company Envelliment.

Data de publicació: 04/11/2021