L'efecte de quaranta anys de flux migratori: «Hem passat d'unes illes rurals a unes illes urbanes»
Pere Antoni Salvà Tomàs és catedràtic de Geografia Humana per la Universitat de les Illes Balears. Llicenciat en Geografia i doctor en Geografia per la Universitat de Barcelona, ha analitzat en profunditat els fenòmens del turisme i la migració a les Illes Balears, n’ha definit les particularitats i mostrat l’impacte que ha tingut sobre el món rural. Va rebre el Premi d’Investigació de Sa Nostra (2002) i es doctor honoris causa per la Universitat Tecnològica dels Andes (Perú).
Llicenciat en Filosofia i Lletres, es va especialitzar en Geografia a la Universitat de Barcelona. Dels cinc anys que duraven els estudis de la llicenciatura, en va cursar dos a l’Estudi General Lul·lià, de Palma, i els altres tres, a la Universitat de Barcelona, on al 1973 es va incorporar com a professor. Gràcies a l’ajuda d’Antoni Roig, rector honorari de la UIB i un dels protagonistes de la fundació de la Universitat, va tenir l’oportunitat de defensar la tesi doctoral a Son Malferit (antic edifici de la Facultat de Filosofia i Lletres), fet que posteriorment li va obrir les portes de la UIB. La tesi analitzava l’impacte del turisme sobre el món rural, concretament a la Serra de Tramuntana.
En haver acabada la tesi, passà a formar part del personal docent i investigador de la UIB. I aprofità l’oportunitat per ampliar la investigació a les transformacions de la geografia rural de Mallorca, que, curiosament, coincideix cronològicament amb dos fets: per una banda, la compra massiva de propietats rurals per part dels alemanys i, per l’altra, la polèmica que sorgí posteriorment als mitjans de comunicació i que, en l’imaginari col·lectiu, es va representar com la colonització alemanya de Mallorca -el seu cinquè land. Aquest moviment migratori, que el catedràtic anomena de tipus Nova Florida, té unes característiques particulars. Els nous residents són estrangers residencials -pensionistes o jubilats- vinguts entre els setanta i vuitanta del nord d’Europa per viure a les Illes els anys de retir.
Emperò, el flux migratori de les Illes canvia. El reflex d’aquesta evolució és plasmada pel catedràtic a la conferència «Les Illes Balears, una nova Califòrnia pels estrangers». Com s’hi anuncia, el model migratori que caracteritzava les Illes Balears en aquella època s’adaptava al model californià. Perquè ens entenguem: a partir dels anys 1993-1994 i coincidint amb el creixement econòmic a les Illes, la immigració canvia a un tipus laboral i prové de països del Sud (africans o llatinoamericans). Posteriorment, de països asiàtics. Una immigració que ocupa les feines menys qualificades.
Amb aquesta panoràmica, el catedràtic ens mostra dues fases de l’evolució migratòria de les Illes. Però, quins són els efectes d’aquesta realitat sobre el territori? Si tenim en compte quaranta anys de flux migratori, «des d’un punt de vista econòmic, els efectes són positius. Nosaltres hem passat d’unes illes rurals a unes illes urbanes». I això té efectes a tots els àmbits de la vida: hem passat d’una societat basada en la família rural extensa a una societat urbana, lligada a la família nuclear. Una població activa que en un principi només es dedicava a l’agricultura o a la petita industria artesanal i que, en el poc temps del boom del turisme als anys seixanta, triplica la seva població. A més, en la quinzena del 1995 al 2000, hi va haver un augment de la població de 300.000 habitants, al voltant d’un 80 per cent de la qual resultava de la immigració.
Segons el catedràtic, hi ha una Espanya que es buida i una d’altra que s’omple, i les Illes es caracteritzen per l’important creixement demogràfic fruit de la immigració. Una realitat de la qual emergeixen noves necessitats, difícils de gestionar amb les poques competències -en matèria de sanitat o educació- que tenim com a comunitat autònoma. En el cas de les Illes Balears, existeix un procés d’envelliment elevat —hi ha una població activa adulta i de cada vegada més madura— però, com diu Pere Salvà, encara: «som relativament joves». A més, hi afegim un augment continuat de la població per mor de la immigració, que, amb el temps, pot comportar problemes de sostenibilitat per al territori, per exemple, en l’àmbit de l’ocupació laboral.
Tot i així, el gran repte del futur serà fer-se càrrec de la població envellida. En aquest debat, hi ha científics que donen importància al retard de l’edat de jubilació, però Pere Salvà exposa dos remeis alternatius. El primer: la plena igualtat entre dones i homes, és a dir, aconseguir la igualtat efectiva perquè l’accés i les oportunitats laborals entre les unes i els altres siguin les mateixes, i eliminar la bretxa salarial o el sostre de vidre. El segon: legalitzar la immigració no regulada, la qual contribuiria al fons de pensions i al consum. Tomar les barreres que impossibiliten que certs grups ascendeixin socialment ens farà capaços de gestionar el procés d’envelliment del nostre territori. Un procés que, tot i que de vegades concebem com alguna cosa negativa, el catedràtic qualifica d’«èxit de l’estat del benestar».
Si parlam de migració, demografia, sostenibilitat, consum i estat del benestar a les Illes Balears, també hem de parlar, necessàriament, del turisme. Pere Salvà concep aquest fenomen com una activitat social i evita reduir-lo a un fet purament econòmic. Per ell, és fenomen de gestió del temps lliure i d’oci que té conseqüències econòmiques i un fort impacte territorial. És evident que el turisme ha provocat canvis sobre l’organització territorial de les Illes. Aquests canvis el catedràtic els representa, en el cas de Mallorca, amb tres metàfores gastronòmiques ben curioses. La primera: el model de l’ou estrellat, que correspon a l’època preturística, en què el vermell (l’interior de l’illa) seria la part productiva important que hi havia aleshores, i, el blanc, un litoral abandonat. El turisme desmunta aquesta Mallorca rural amb la litoralització, la urbanització del litoral dels anys 60 i 70, representat per un dònut, que és buit al mig, com a metàfora del moviment poblacional cap a la costa. Finalment, el model de l’ensaïmada, segons el qual els fills dels pares que havien partit del món rural tornen als pobles; seria el comportament dels anys 80.
Aquesta realitat té implicacions importants sobre el consum dels recursos naturals del territori, i l’aigua n’és l’exemple més eloqüent, a més de l’augment de l’ús d’energia i la generació de residus sòlids. Com explica, Mallorca fa 5.000 quilòmetres quadrats, poc més d’un milió d’habitants i, al llarg de la temporada turística, per 16 milions de turistes. Aquesta pressió demogràfica és «un impacte impressionant des del punt de vista del consum». El turisme ha estat un fenomen que ha trastocat tots els àmbits socials i culturals de la vida a Mallorca: zones residencials convertides en zones hoteleres; el procés d’occidentalització de les Illes i el seu impacte en el canvi de costums, els picadors o «palanquers», canvis en els hàbits alimentaris, «hem passat de l’arròs brut i la porcella als hot dogs i les hamburgueses, o del vi a la cervesa», comenta el catedràtic. Després, conclou: «en cinquanta anys hem hagut d’assimilar uns grans canvis difícils de comprendre».
Si més no, aquesta és la realitat de Mallorca construïda al llarg dels darrers cinquanta anys. Segons el catedràtic, el turisme ha suposat «una modernització de la nostra societat», amb els seus pros i contres. Però també afirma que actualment «necessitam limitar el turisme de masses» per revertir la pressió sobre el territori i el medi ambient, impulsant alternatives: extingir el tot inclòs, incentivar el turisme cultural, el turisme d’observació d’aus, limitar l’arribada de creuers o adequar la infraestructura hotelera per desfer la concentració turística a l’estiu i redistribuir-la durant tot l’any. En prenem nota. I un dels reptes més greus és l'excessiva dependència d’un sol sector, que, com demostren els efectes de la COVID-19, ha arrossegat la societat balear. Però també pot representar actituds de resiliència amb noves estratègies socioterritorials més adequades que impliquin la recerca i conciliació amb la sostenibilitat per superar i fer front a la situació crítica actual. La sostenibilitat mediambiental necessita un diagnòstic i prendre decisions. Escoltam l’opinió de quaranta-set anys d’experiència a la Universitat de les Illes Balears. La Universitat feta per professors com en Pere, que defineix la seva feina de «docència de quilòmetre zero». Una imatge que ens remet a proximitat humana, la mantinguda amb els seus alumnes, i que mostra com s’ha desenvolupat la vida al campus, una comunitat que manté la seva geografia particular.
Destacam un tall de l'entrevista...
Data de publicació: 26/04/2021