Escoltar

Parlam de... Ramon Llull

La doctora Maria Isabel Ripoll, directora de la Càtedra Ramon Llull ens glosa la figura de Ramon Llull 

Us heu fixat en l’escut de la Universitat de les Illes Balears? Si hi feis un cop d’ull hi distingireu una mitja lluna girada cap avall. En sabeu l’origen?

Per fer-hi una mica de llum, ens hem de remuntar a l’edat mitjana, quan Mallorca era el centre del món: era un enclavament estratègic enmig de la Mediterrània i era, sobretot, un punt de confluència de les tres cultures monoteistes del moment. En aquest context, a mitjan segle xiii entra en escena un dels personatges de major relleu en la història del pensament europeu: Ramon Llull. Sobre aquesta figura cabdal de la nostra cultura se n’han fet estudis complexos, se n’ha editat l’obra i se n’han destacat moltes característiques. També l’han reformulat segons determinats interessos, l’han mitificat i se n’han fet lectures força allunyades del llegat que realment ens va deixar. Qui va ser aquest personatge?

Ramon Llull va néixer a la ciutat de Palma, acabada de conquerir per les tropes del rei en Jaume. No sabem exactament la data de naixença, que cal situar entre 1232 i 1235.

Sí que se sap, en canvi, que va formar part de la cort reial de Mallorca i que durant aquella època va dedicar-se, com a bon cortesà, al conreu poètic. Així mateix, el 1257 era casat amb la dama Blanca Picany, amb qui va tenir, almenys, dos fills: Domingo i Magdalena.

Quan va arribar a la trentena, va patir una forta crisi psicològica. Conta ell mateix a la Vida coetània (una autobiografia dictada el 1311) que durant cinc vespres se li aparegué la imatge del Sant Crist crucificat, mentre Ramon, sol a la cambra, componia un poema per a una dama que, naturalment i com marcaven els cànons trobadors, no era la seva esposa. La visió el colpí profundament i l’incità a canviar radicalment la forma de vida. A partir d’aquell moment, el servei a Crist fou l’objectiu que determinà tota la seva vida, un servei que Llull fonamentà en tres eixos: primer, escriure el «millor llibre del món» contra els errors dels infidels; segon, anar directament a convertir els infidels; i tercer, entrevistar-se amb reis i papes per convèncer-los que fundassin escoles on s’ensenyassin les llengües per poder convertir musulmans i jueus.

Des d’aleshores, la vida del nostre autor va estar determinada per aquests objectius. Per fer-los efectius, deixà la dona i els fills (encara que mai no hi va perdre el contacte) i va pujar al puig de Randa, on Déu mateix li va il·lustrar la ment sobre com havia de fer aquell «millor llibre del món», és a dir, li va ser revelada la famosa «Art». Necessitava, recorrent a aquest argument diví, justificar i legitimar el coneixement que havia adquirit, al llarg de nou anys, de manera totalment autodidacta.

S’iniciava, així, la formulació de l’Art, un complex sistema apologètic per convèncer l’infidel de la veritat de la fe cristiana, no per autoritat, com s’havia intentat fer fins aleshores, sinó argumentadament amb «raons necessàries». Ben aviat, i per la naturalesa dels principis que el regeixen, aquest mecanisme es convertí en una eina per conèixer la realitat, es convertí en una ciència de ciències.

L’elaboració de l’Art, que es deixa entreveure en l’inaugural Llibre de contemplació (aprox. 1274-76), va determinar l’activitat frenètica que emprengué Llull: des de Mallorca partí cap a Barcelona, Montpeller, París, Gènova, Roma, Tunis, Xipre, Armènia Menor, Bugia, Marsella, Messina, Pisa. S’entrevistà amb cinc papes, amb tres reis, amb cadís musulmans, amb els intel·lectuals de la Sorbona i els cartoixans de Vauvert… Tot per convèncer el món dels beneficis de l’Art.

L’Art era el fonament del «millor llibre del món». Aquest «millor llibre del món» contra els errors dels infidels, és, de fet, tot el corpus literari, que comprèn prop de 260 obres en les quals reformula l’Art. Aquesta quantitat ingent de títols coneguts dóna compte de la forta preocupació que Ramon Llull tenia per difondre-la arreu, no només entre les elits intel·lectuals sinó, sobretot, entre els laics que començaven a tenir accés a la lectura. És en aquest sentit que cal entendre la dedicació d’algunes obres al fill (tot fent servir un recurs propi de la literatura del moment), la redacció de les dues grans novel·les (el Llibre d’Evast e Blaquerna i el Fèlix o Llibre de meravelles), o la composició de formes poètiques (el conegudíssim Desconhort, les Hores de santa Maria, o el Pecat d’Adam). En totes les prop de 300 obres hi sura l’Art, encara que sempre s’adapta formalment al públic al qual es dirigeix.

Aquesta mateixa voluntat d’adaptació i de difusió va provocar un altre fet insòlit en el context cultural medieval: la selecció de la llengua segons l’elecció del públic. Llull va compondre la seva obra en català, llatí i àrab. De moment, encara no han sortit a la llum les mostres en llengua àrab (qui s’anima a cercar-les?). La majoria de les obres varen ser escrites originàriament en català i traduïdes posteriorment al llatí per Llull mateix. Només un percentatge petit de la producció va ser fet o només en català o només en llatí.  

La recepció del nostre autor ha conegut diferents moments al llarg de la història. Ben poc temps després de la seva mort, escaiguda a final de 1315 o a principi de 1316, es va crear un grup de seguidors a València. Per aquelles mateixes dates, l’inquisidor gironí Nicolau Eimeric emprenia una croada ferotge contra qualsevol text que fes olor de Ramon Llull. En canvi, la casa reial catalana es mostrà favorable a Llull, tant en vida com després de la mort de mestre Ramon. Durant el Renaixement europeu l’obra lul·liana va ser difosa a Itàlia (especialment per Nicolau de Cusa) i a Castella (el cardenal Cisneros va fundar una càtedra lul·liana a la Universitat d’Alcalà, Felip II era defensor de la causa lul·liana i l’arquitecte d’El Escorial, Juan de Herrera, coneixia l’Art). Filòsofs de primera magnitud com Descartes o Leibniz havien llegit l’obra de Ramon Llull, i a Alemanya, Ivo Salzinger va emprendre, a finals del segle xviii, l’edició de l’obra llatina.

Tornant a Mallorca, Ramon Llull ha estat considerat com el cappare de la cultura illenca, fet que s’ha reflectit al llarg del temps. Ben prest començaren a circular còpies de les seves obres entre les classes mitjanament cultes de l’illa. També durant el Renaixement es varen fundar diverses càtedres lul·lianes, promogudes per Agnès de Pacs i per Beatriu de Pinós, des de les quals es conreava l’ensenyament de l’Art. L’Estudi General Lul·lià, centre d’ensenyament superior creat el 1483 per privilegi reial i amb patronatge del Gran i General Consell, esdevenia el nucli de propagació del pensament lul·lià, i es convertia, ja en el segle xvii, en la Universitat Lul·liana de Mallorca, a la insignia de la qual es representa la imatge de Ramon Llull. Durant els segles xix i xx, els intel·lectuals de la Renaixença recuperaven Llull com a fundador de les lletres catalanes.

Aquesta tradició lul·liana és la que perdura i la que identifica actualment la Universitat de les Illes Balears, una tradició que recordam amb la mitja lluna del nostre escut: la mitja lluna de l’escut heràldic de la noble família Llull. 

Temes relacionats

Data de publicació: 27/11/2013