Escoltar

Els "blooms" de plàncton artificials segresten CO2 de la superfície de l'aigua i el porten al fons de l'oceà

La revista Nature publica els resultats d’un estudi amb participació de l’IMEDEA (CSIC-UIB) sobre un experiment de fertilització amb ferro  

Un estudi internacional en el qual ha participat l’investigador de l’Institut Mediterrani d’Estudis Avançats (IMEDEA, CSIC-UIB) Jesús  M. Arrieta ha demostrat que les flors d’aigua o blooms, que són acumulacions massives de plàncton, poden emmagatzemar carboni en el fons de l’oceà i segrestar una gran quantitat de diòxid de carboni (CO2) de les capes superficials. Aquest és un dels resultats de la recerca que es va fer l’any 2004 a l’oceà Antàrtic en el marc de l’Experiment Europeu de Fertilització del Ferro (EIFEX) i que ara la revista Nature ha publicat en el seu darrer número.

«Els experiments de fertilització controlada permeten comprovar hipòtesis i quantificar processos que no es poden estudiar al laboratori. L’objectiu general de l’estudi és ampliar el coneixement i entendre millor el funcionament dels processos oceànics naturals que esmorteixen el canvi climàtic», explica l’investigador Jesús M. Arrieta.

Diatomees segrestadores de CO2

Durant el desenvolupament de l’EIFEX, els investigadors a bord  del vaixell oceanogràfic alemany Polarstern varen fertilitzar una àrea circular d’uns 14 quilòmetres de diàmetre dins un remolí utilitzant 7 tones de sulfat de ferro, equivalents a una centèsima de gram per metre quadrat. L’addició de ferro va donar lloc a un creixement massiu de diatomees (un tipus d’algues amb una closca de silici) en una capa d’uns 100 metres de profunditat. Al final de l’experiment, més del 50 per cent d’aquestes algues es va enfonsar ràpidament i va assolir profunditats de més de 1.000 metres, emportant-se part del carboni fixat per fotosíntesi a les capes superficials.

«Els resultats d’aquesta recerca contrasten amb els 12 experiments previs de fertilització amb ferro fets en altres projectes, ja que la biomassa generada per la fertilització durant l’EIFEX va ser més gran. A més, el bloom es va desenvolupar en una capa oceànica d’uns 100 metres de gruix, a una profunditat molt més gran del que es pensava fins al moment que era el límit inferior per a la formació d’aquestes acumulacions massives de plàncton», afegeix Arrieta.

El ferro com a nutrient

El ferro fa un paper important en molts processos bioquímics, com la fotosíntesi, i és un element essencial per a la vida als oceans i l’absorció del CO2 de l’atmosfera.

En el cas del fitoplàncton, el ferro incrementa l’eficiència de la maquinària encarregada de la fotosíntesi, ja que els enzims portadors de ferro participen de manera activa en la transferència d’energia a l’aparell fotosintètic. En algunes zones de l’oceà les concentracions de nutrients i les condicions per al creixement del fitoplàncton són òptimes, però hi ha una deficiència de ferro que limita la fotosíntesi i la productivitat biològica en general.

«Tots els experiments previs han demostrat que la fertilització amb ferro produeix una estimulació de la fotosíntesi en aquestes regions de l’oceà, ja que s’estimula l’absorció del CO2 atmosfèric. Emperò, no havien aconseguit elucidar quina era la destinació final del carboni fixat pel fitoplàncton. La durada de la campanya EIFEX va més gran que la de les altres anteriors i, a més, la intensitat del bloom sumada a la gran profunditat a la que es va poder detectar el creixement generaren una gran quantitat de biomassa. La unió de tots aquests factors va permetre detectar el col·lapse del bloom i el seu ràpid enfonsament a gran profunditat», comenta l’investigador de l’IMEDEA (CSIC-UIB).

La fertilització amb ferro s’ha proposat com una possible estratègia per reduir les concentracions de CO2 atmosfèric: estimular la captació del CO2 a la superfície perquè, amb el col·lapse del bloom, s’enfonsi a gran profunditat. «Si bé els nostres resultats demostren que el principi general d’aquesta idea funciona, ampliar aquest experiment a l’escala que seria necessària per produir un descens significatiu de la concentració de CO2 a l’atmosfera tindria uns efectes impredictibles sobre l’ecosistema. A més, és molt probable que s’acabàs causant danys molt més importants que el problema que es pretén solucionar», afegeix Jesús M. Arrieta.

Referència bibliogràfica

Victor Smetacek, Christine Klaas [et al]. (2012). «Deep carbon export from a Southern Ocean ironfertilized diatom bloom». Nature, 487:313-319.  DOI:10.1038/nature11229 

Documents relacionats

Data de publicació: 20/07/2012