El 34 per cent de l'oceà és inaccessible a les espècies que migren per causes climàtiques

La revista Nature publica els resultats d’una recerca internacional amb participació de l’IMEDEA (CSIC-UIB) 

Per la seva capacitat per reorganitzar els sistemes naturals, el canvi climàtic «és una de les majors amenaces a la biodiversitat d'aquest segle, ja que compromet la integritat dels sistemes vius». Aquesta i altres conclusions es desprenen d'un treball internacional amb participació de Carlos Duarte, investigador de l’Institut Mediterrani d’Estudis Avançats (IMEDEA, CSIC-UIB), centrat en la reorganització de la diversitat de les espècies. Els científics, que publiquen els seus resultats a la revista Nature, han emprat la velocitat del canvi climàtic per derivar la trajectòria dels nínxols climàtics de 1960 a 2009 i fins a l'any 2100.

Els nínxols climàtics es defineixen com el conjunt de condicions biòtiques i abiòtiques amb les quals una espècie és capaç de mantenir estable la seva població. Segons l'estudi, les costes actuen de barreres que impedeixen el pas a les trajectòries dels nínxols, mentre que les àrees temperades locals les atreuen. Aquest procés acaba en la creació d'àrees que actuen com a font d'espècies que migren amb el canvi climàtic, àrees que funcionen com a corredors pels quals es desplacen en les seves migracions climàtiques, i àrees que actuen com a embornals, on queden atrapades. 

Segons les dades rastrejades entre 1960 i 2009, el 34 per cent de l'oceà és una àrea font i, per tant, resulta inaccessible a les espècies que migren per causes climàtiques. D'altra banda, les àrees embornal, on les condicions climàtiques locals desapareixen, suposen l’u per cent de l'oceà.

«Basant-nos en aquesta aproximació hem inferit els canvis en la distribució de les espècies i hem obtingut mapes regionals de la direcció i el ritme esperats de les espècies migratòries per causes climàtiques. També suggerim quines zones sofriran una pèrdua de biodiversitat», explica l'investigador de l’IMEDEA (CSIC-UIB) Carlos Duarte. «Amb això és possible dissenyar corredors que permetin les migracions climàtiques i anticipar com hauran de reorganitzar-se les actuals àrees protegides perquè segueixin exercint la seva funció», agrega.

La pèrdua d'espècies tant en àrees font com en àrees d'enfonsament podria veure's accelerada amb el canvi climàtic. Les zones amb climes nous o aquelles que els han perdut sofriran un major escalfament. El treball ofereix un mètode ràpid i global per quantificar i mapar patrons de nínxols termals canviants, i marca quines són les regions del planeta que podrien estar en risc pels efectes de les barreres als migradors climàtics.

Font: CSIC

Referència bibliogràfica:

Michael T. Burrows, David S. Schoeman, Anthony J. Richardson, Jorge Garcıía Molinos, Ary Hoffmann, Lauren B. Buckley, Pippa Moore, Christopher J. Brown, John F. Bruno, Carlos M. Duarte, Benjamin S. Halpern, Ove Hoegh Guldberg, Carrie V. Kappel, Wolfgang Kiessling, Mary I. O’Connor, John M. Pandolfi, Camille Parmesan, William J. Sydeman, Simon Ferrier, Kristen J. Williams & Elvira S. Poloczanska. «Geographical limits to species-range shifts are suggested by climate velocity». Nature. DOI: 10.1038/nature12976 

Documents relacionats

Data de publicació: 11/02/2014