Escoltar

La influència de l'Estètica de Hegel a la Correspondència i a l'obra de G. Flaubert

La tesi doctoral de Macarena Dengra extreu la teoria literària que es troba dispersa a la Correspondència de Flaubert i demostra per primera vegada que Flaubert va escriure Madame Bovary sobre La Ilíada d'Homer amb la intenció de fer l'epopeia dels temps moderns 

Flaubert va escriure aproximadament tres mil cartes privades, però és principalment en el gruix de la correspondència que va mantenir amb l'escriptora Louise Colet (1846-1855) on podem descobrir la seva concepció de la ficció narrativa. Es tracta d'una concepció basada en la lectura que el novel·lista francès va fer de l'Estètica de Hegel, i que ha estat l'objecte d'estudi de la tesi doctoral de Macarena Dengra Rosselló, defensada a la Universitat de les Illes Balears. En la tesi, també fa una anàlisi comparativa entre la primera obra que va publicar, Madame Bovary, i l’obra inaugural de la literatura occidental, La Ilíada d'Homer. Aquesta segona part també té el filòsof Hegel com a fil conductor.

La teoria literària de Flaubert

La recerca de Macarena Dengra demostra que a l'epistolari de l'escriptor trobam disseminada una teoria literària objectivista articulada al voltant del concepte de veritat, i comprova que el punt de vista que l'autor tria per observar els seus personatges és la pedra angular de la seva Veritat artística. La novetat rau en el fet que fins ara gairebé no s'havia parat atenció al pensament teòric del novel·lista. La seva crítica als autors contemporanis agafa dues direccions: per una banda, ataca aquells qui per complaure el públic burgès creen uns personatges falsos i inversemblants amb el propòsit de mostrar conductes exemplars i, d'aquesta manera, alliçonar el lector propagant els valors socialistes o els del conservadorisme cristià. Al problema de la moralització de l'art se li afegeix el de la confusió del sentiment amb la poesia: el novel·lista ataca les concepcions literàries fonamentades en l'expressió de la subjectivitat de l'artista, que en el pitjor dels casos han donat lloc a un lirisme lacrimogen. 

Auerbach explica que la innovació de Flaubert respecte del realisme anterior (Stendhal i Balzac) és que ja no se sent la veu de l'autor que opini sobre els personatges o les circumstàncies que els envolten. El narrador calla amb relació a allò que relata. Inevitablement, aquesta «actitud» envers el seu tema provoca un canvi decisiu en la fisonomia de la novel·la.

Comparant els textos pertinents, la investigadora demostra que els arguments (vocabulari, idees i expressions) amb els quals l'escriptor defensa en les seves cartes la necessitat que l'autor es mostri impersonal per posar fi al sentimentalisme en la literatura provenen de l'Estètica de Hegel, en concret, de la part dedicada a l'èpica, on el filòsof alemany extreu les regles de l'epopeia prenent els poemes d'Homer com a model normatiu.

Gràcies a la publicació, l'any 2005, de la transcripció de les notes manuscrites de Flaubert sobre el Cours d'Esthétique de Hegel, realitzada per G. Séginger, sabem que l'escriptor va llegir Hegel en la versió francesa de Charles Bénard: un text la peculiaritat del qual és que es tracta més aviat d'una adaptació.

Encara que la impersonalitat sigui el principi bàsic que sustenta tota la seva teoria de la ficció narrativa, la seva poètica no conclou en aquest punt. Flaubert postula una concepció de l'obra com a totalitat amb vista a la creació d'un món independent: és necessari, per tant, que l'obra resulti versemblant per al lector, la qual cosa implica que les accions dels personatges derivin de la seva psicologia o del seu temperament. Flaubert extreu ambdues concepcions també de l'Estètica: a la secció dedicada a la poesia, Hegel afirma que una obra ha de formar una unitat orgànica articulada. D'altra banda, la coherència entre la psicologia dels personatges i la seva manera d'actuar és un principi teatral que Hegel explica en el desenvolupament de l'acció dramàtica.

Flaubert formula una teoria objectivista que a la vegada està enfocada a la fonamentació de l'obra d'art com a producte artificial que obeeix a unes regles pròpies.

La influència de La Ilíada

La segona part de la tesi demostra per primera vegada que Flaubert va escriure Madame Bovary sobre La Ilíada. No tan sols en el plantejament general, sinó també en aspectes fonamentals de forma i fons i en detalls molt concrets. Hegel defineix l'epopeia com el gènere literari en què un poble o una nació plasma la totalitat dels aspectes materials i espirituals constitutius de la seva identitat. La tesi comprova que la intenció de Flaubert amb la seva primera novel·la va ser descriure l'epopeia dels temps moderns, és a dir, una obra que integràs tot allò que afecta la manera de viure d'una comunitat i, a la vegada, reflecteixi la idiosincràsia que la caracteritza, «l'esperit» que la defineix.

En la comparació de La Ilíada amb Madame Bovary veurem quin és l'ús que el novel·lista fa dels materials homèrics (la geografia, la destrucció, la tomba, els banquets, els servents, els carros, els cavalls, els objectes, les llàgrimes, la sang, la suor…). Tot allò que incorpora del poema bèl·lic li serveix per retratar d'una manera realista la societat que descriu, però també per criticar els estereotips romàntics. Aquesta comparació implica un canvi de paradigma als estudis flaubertians.

Fitxa de la tesi doctoral

  • Títol: Concepción del personaje y verdad en la Correspondencia de G. Flaubert
  • Autora:  M. Macarena Dengra Rosselló
  • Programa de doctorat: Filologia i Filosofia
  • Director: Francesc Torres Marí 

Data de l'esdeveniment: 3/02/2020

Data de publicació: 03/02/2020