«Podem predir qui tendrà tendència a patir obesitat»

Andreu Palou

Diu que, si pogués, canviaria moltes coses a la Universitat, però és una tasca massa complicada si no ve marcada des de més amunt. Va ser vicerector amb Nadal Batle però no va deixar mai d’investigar, perquè li interessa més la recerca i la transferència que la gestió. Ulls blaus. Cabells i barba blanca i aire de solidesa enmig d’un despatx on s’imposa el caos. És catedràtic i fa 37 anys que és a la UIB. Va estudiar Biologia Fonamental (Bioquímica) a la Universitat de Barcelona, d’on també va ser professor ajudant abans de venir a Mallorca. Explica que ha comprat una casa a Campanet, «on va néixer el meu avi, que era de Son Garreta». I n’està satisfet! Casa i hort. Viu entre Palma i Campanet. Entre la llar i la UIB, «que també és ca nostra». Té tres fills entre 37 i 23 anys. Va formar part de la comissió gestora de la UIB, amb Antoni Roig. Era representant dels PNN, professors no numeraris. Diu que «sent la UIB com una cosa meva, per damunt d’inconveniències i dificultats..., l’essència és la institució».

- És clar que l’alimentació és un punt clau a les nostres vides...

És molt important. Determina la salut, el benestar, l’humor..., i ens influeix des del moment en què som dins l’úter fins a la mort. Determina, en gran mesura, què ets i com ets.

- Cada vegada hi ha més nins obesos o amb sobrepès... Pareix que la primera «culpa» és de les mares. Ens ho pots explicar?

Quan començàrem a fer feina en aquest tema era l’any 1998 i pràcticament ni se’n parlava. Descobrírem el més interessant que hem trobat al llarg dels 37 anys que fem recerca, i és que l’alimentació programa les teves característiques metabòliques, inclosa la predisposició a l’obesitat, al llarg de tota la vida, sobretot durant l’etapa perinatal, la gestació i la lactància.

Trobàrem alguns mecanismes que expliquen per què una determinada alimentació i l’estil de vida o les emocions, els sentiments, l’estrès..., el que et passa al llarg de la vida queda marcat, imprès, en els cromosomes i va determinant una pauta molt individual. Avui coneixem bastant els mecanismes que expliquen tot això, però en aquell moment ja pensàrem en la possibilitat d'efectes programats a llarg termini. Vàrem descobrir que hi ha una proteïna a la llet materna, la leptina, amb unes característiques que la fan participar en processos de regulació metabòlica: si es pren aquesta proteïna durant la lactància, l'organisme està més protegit de l’obesitat i les seves complicacions durant tota la vida. Trobàrem que aquest component era el principal responsable (possiblement n'hi ha d’altres) dels beneficis de la llet materna. És una proteïna ben conservada evolutivament que, si funciona bé, regula la gana i l’eficiència energètica. Però, perquè funcioni bé, l’organisme ha d’haver estructurat el mecanisme de regulació metabòlica durant les etapes de creixement primerenques. Si no has pres leptina en la lactància, el sistema està més desajustat i ets més sensible a qualsevol alteració.

Nutrients versus gens: una batalla o una amistat?

Cadascú, segons les variants genètiques que té, respon a l’alimentació d’una manera o d’una altra. Hi ha persones que no engreixen perquè els seus sistemes de regulació de la gana i de l’eficiència energètica funcionen molt bé. I això depèn en gran part de la combinació de les variants genètiques que tenim, les més importants de les quals avui ja les podem mesurar. De fet, un dels tests genètics disponibles més avançats (Metigentity) és el que ha dissenyat l'empresa de base tecnològica de la UIB Alimentòmica. A més, hi ha la gran influència de tot el que vas adquirint a la vida, sobretot quan ets molt jove, que, com hem comentat, queda enregistrat en els cromosomes.

Aquests dies heu celebrat un simposi internacional sobre nutrigenòmica per parlar, entre d’altres qüestions, de la nova regulació de la publicitat dels aliments... Ens diuen moltes mentides els anuncis d’aliments?

Ara ja no ens poden dir mentides. Està bastant controlat. Quan jo era vicepresident del panel científic de nutrició de l’Autoritat Europea en Seguretat Alimentària, ens arribaren 44.000 eslògans publicitaris que eren al mercat europeu. Des de 2006 fins ara n’han quedat 260, perquè són els que podem garantir que diuen veritats. Després, el màrqueting els adorna, els exagera..., i tot és millorable, però el que diuen és vera. Si diuen, per exemple, que els polifenols de l’oli d’oliva tenen un efecte antioxidant dels lípids de la sang, és que el tenen. Tots els anuncis passen un filtre molt rigorós i que genera polèmica. Per exemple, de probiòtics no n’ha passat cap. Això no vol dir que no tinguin algun benefici, però costa més de demostrar, i això els elimina de les declaracions de salut acceptades actualment.  

Acabau de registrar una patent: Mètode per a la protecció i/o prevenció de sobrepès, obesitat i/o les seves complicacions mitjançant anàlisi d’expressió gènica. I ara què?

El projecte europeu que coordín, Bioclaims, està en el darrer any d’execució, i el que cercam són nous biomarcadors d’efectes dels aliments o components sobre la salut, una nova generació de biomarcadors que en el futur es puguin utilitzar per demostrar efectes en la salut. Si no disposes de bons biomarcadors (com el colesterol, els triglicèrids, la pressió sanguínia...) no pots demostrar que hi ha un efecte. Per exemple, el colesterol es pot mesurar a la sang. Si prens esterols vegetals i després et fan un estudi, pots comprovar si baixa o no el colesterol. Però hi ha pocs biomarcadors. I nosaltres, que hem desenvolupat noves tecnologies aplicades a la nutrigenòmica, hem aplicat aquestes tecnologies per mirar de trobar nous biomarcadors, i n’hem trobat un que ens sembla particularment interessant. Un nou biomarcador nutrigenòmic que indica la tendència que té una persona (ho hem provat en rates de moment) a desenvolupar obesitat i complicacions derivades quan és gran. Ho hem vist en models en què hem produït una predisposició a tenir obesitat. I aquesta predisposició l’aconseguim posant a dieta les mares gestants, una dieta molt suau, de reducció d’un vint per cent de la ingesta calòrica. Hem vist que, si aquesta reducció té lloc en la primera meitat de gestació, la descendència és més propensa a desenvolupar obesitat i complicacions associades. D’altra banda, hem analitzat un fet històric: al final de la Segona Guerra Mundial, a Holanda varen patir una època de fam molt forta. Vint anys després, els al·lots que procedien de mares que havien patit molta fam durant la primera meitat de l’embaràs tenien més obesitat que els altres. D’aquí la relació. Nosaltres hem aplicat restricció dietètica, però molt més suau. Per un cantó, teníem el model d’Holanda, i per altra banda, fèiem feina per cercar biomarcadors a un tipus de mostra que fos practicable en humans. Empram unes cèl·lules de la sang perifèrica (es diuen PBMC) que passen per tots els òrgans i teixits, i tenim la hipòtesi que recullen informació del que passa als teixits. En aquestes cèl·lules mesuram l’expressió gènica. Hem comparat les que havien patit restricció energètica durant la gestació i les que no, i hem trobat 224 gens que s’expressen de manera diferent. I és molt interessant veure que, d’aquests 224 gens, la majoria (218) amb la leptina es recuperen. En aquests moments podem conèixer no sols la predisposició a alteracions metabòliques sinó que també sabem que la leptina ingerida per les criatures durant l’alletament fa la funció d’equilibrar o corregir desajusts nutricionals, o d'altre tipus, patits per la mare durant la gestació. La patent protegeix l’ús d’un biomarcador per predir quines persones tenen un perfil amb més tendència a desenvolupar obesitat. L’estudi és en vies de publicació a la revista Scientific Reports.

Per fer-nos-en una idea els que no som d’aquest món: quanta gent i quantes hores heu invertit en aquesta recerca?

Som unes trenta persones. És complicat, perquè, a més, estàs dins una estructura que és una universitat, on podria parèixer que la recerca és molt protegida i estimulada, però la realitat és que encara no es considera (a Espanya) el més essencial. No hem tingut problemes de finançament, perquè sempre hem tingut projectes europeus i espanyols que ens han permès funcionar. Però sí que a la Universitat, i a Espanya en general, es fa recerca en contra de moltes circumstàncies, i a pesar de la bona voluntat de tothom no hi ha un reconeixement de l’activitat investigadora. Per ser trenta persones fent feina en equip hi ha d’haver una cohesió, que és molt fàcil de trencar, especialment quan entren en joc factors externs al grup que controlen influències, ambicions personals, etc., moguts per interessos diferents de la R+D+I o la docència. En el nostre cas, una part del grup és estable. La formam unes deu persones que ocupam places permanents i som a la UIB. Hi ha tres persones que depenen formalment del centre CIBERobn, el Centre d’Investigació Biomèdica en Xarxa sobre Obesitat i Nutrició, amb seu a Madrid, amb trenta grups de recerca de tot Espanya, que ens aporta un finançament diferenciat. Aquestes tres persones a temps complet donen més solidesa al grup. La del nostre equip, però, no és una estructura gaire habitual. La seva supervivència ha estat el resultat de molta feina i molta sort.

 

Data de publicació: 26/02/2015