«Intentarem fer que l'OSR sigui una finestreta única per a l'investigador»

Víctor Homar, director de l’OSR 

La primera paraula que em ve quan he de parlar de Víctor Homar és humilitat. Transmet bonhomia combinada amb rigor i respecte. La sensació, la meva, és que té moltes coses a fer. Sembla d’aquestes persones ocupades però que no perden la perspectiva del que val la pena. Gens bo de fer, avui en dia! Té família, investiga, fa docència, i ara també gestiona. Primer com a secretari del Centre d’Estudis de Postgrau i, des de fa una setmana, com a director de l’Oficina de Suport a la Recerca, des d’on es planteja un repte: acostar més la recerca d’alt nivell a tots els investigadors de la UIB.

De la vida privada explica que és nascut a Palma, amb una cama alaronera i l’altra manacorina. És casat i té un fill i una filla. Va estudiar Física a la UIB i ara els qui eren els seus professors són companys de departament. Li agrada la família, encalçar caps de fibló i fer esport. Es defineix com un apassionat de la seva feina i de la família i «frustrat en l’intent de conciliar ambdues coses». Afirma amb vehemència: «som un home amant de la terra i arrelat al meu país».  

— Acabes de ser nomenat director de l’OSR, però véns del CEP, a més de ser professor i investigador de la casa... Enganxa la gestió?

Nooo. És part de la vocació de servei i part de la responsabilitat institucional o corporativa o de contribució al grup. Toca. S’ha de fer. M’ho demanaren i no m’hi podia negar. No és que m’agradi especialment, però pens que forma part del deure dins la trajectòria professional. I no és que m’hi veiés, d’entrada... De fet, no m’agrada gens, dirigir i donar ordres.

Això sí, és molt enriquidor. Et dóna una visió més completa de l’escena de la UIB. Coneixes els agents que en són part, entens com funcionen les coses, i t’ajuda a estar més informat a l’hora de prendre decisions.

— Justament t’ha tocat un moment complicat, amb pocs recursos i moltes queixes, especialment en recerca. S’ha de tenir moral...

Els que estam ficats en la roda de demanar projectes i cercar finançament per fer recerca, ja sabem que hi ha pocs recursos. Però com que és un tema vocacional i passional, hi ha poca gent que baixi del carro, per molt difícil que sigui continuar. Es tracta d’intentar que la gent que hi és no es desanimi i facilitar-los la gestió dels projectes. Però també m’agradaria que gent que no ho fa encara, s’hi pugui incorporar. M’agradaria molt que grups que no tenen tradició històrica de recerca, puguin plantejar-s’ho almanco. Tothom, tot el PDI, fa o hauria de fer recerca. Però no tothom que en fa demana recursos. Per a mi, l’objectiu és que tots puguin planejar recerca, plantejar projectes, intentar aconseguir recursos per dur-ho endavant. Intentarem facilitar més les coses als que ja ho fan i fer la gestió més coordinada entre la part de gestió de la recerca i la part econòmica de justificació. M’agradaria que el procés pogués ser més transparent i coordinat. I per a la gent que es vulgui atrevir, intentarem fer-ho més accessible. Es tracta de rompre la barrera, cosa que pot ajudar a augmentar els recursos que rebem en recerca a la UIB, perquè crec en el potencial investigador que tenim, i en les possibilitats que té encara per créixer.

— Idò estau en un procés de canvi, de repensar com ho fem?

Estam en un procés de canvi per integrar la part de gestió científica amb la part de gestió econòmica, burocràtica i administrativa, per fer-ho de manera més coordinada. Ara ho fem dos serveis diferents: l’OSR i el Servei de Comptabilitat. I amb aquesta nova estructura intentarem que sigui una finestreta única per a l’investigador. Coordinar-nos de manera que sigui tot més senzill, fàcil i transparent.

— Els rànquings diuen que ho fem bé en recerca i en docència. Tu què en penses, que ho vius de prop?

Quan fas l’anàlisi en termes relatius, de mida i finançament, en sortim molt alts, perquè hi ha un col·lectiu d’investigadors amb reputació internacional i vocació clara i reconeguda, amb equips competents, que han sabut créixer, finançar-se i connectar-se internacionalment molt bé. Clar, tenim poc finançament i la mida imposa uns límits que no ens deixen créixer com a universitat tota sola, necessitam una aposta de la comunitat autònoma, o estatal, per poder fer el bot següent, que ja seria un parc tecnològic de recerca. Hi ha comunitats autònomes que ho han fet i els ha funcionat. Ja s’ha intentat, i crec que s’ha fet bé, amb els instituts de recerca, però amb una aposta decidida cap a la societat del coneixement, passaríem al següent escaló en termes de competitivitat científica internacional. La UIB hauria de ser l’agent fonamental en aquest desafiament ambiciós, però no ho pot fer tota sola.

— L’OSR és de suport a la recerca..., què vol dir això? Com es fa aquest suport?

M’agrada gestionar l’OSR perquè té les atribucions molt ben definides. I això no és habitual. Són les de donar suport als investigadors que vulguin demanar recursos externs per fer recerca i també oferir programes per vehicular recursos propis que es puguin dedicar a investigació dins la UIB. L’equip que treballa a l’OSR són un exemple de professionalitat, dedicació i vocació de servei incansables.

— A més, ets investigador del Departament de Física, del Grup de Meteorologia. Supòs que per a la resta de mortals ets com un home del temps... La gent et demana quin temps farà?

Sí, i m’avergonyeix, perquè amb el ritme que duc ara em costa trobar quinze minuts diaris per poder veure la predicció, i m’enganxen sovint a contrapeu..., i llavors intentes recordar què deien a la tele la nit abans.

En recerca, un dels objectius que tenc és intentar que aquesta etapa de gestió no em desconnecti de la meva trajectòria com a investigador. I ja està passant..., però intent minimitzar-ho. Esper que no es perllongarà excessivament l’etapa dedicada a gestió com perquè es morin tots els brots de recerca que van sortint. Veig passar oportunitats que abans hauria pogut aprofitar i ara costa més...

— Com sou els investigadors? T’atreveixes a generalitzar? A vegades es diu que no tocau amb els peus a terra...

M’agrada dir que som racionals. De fet, intentam ser hiperracionals. Vaig intentar fer un blog i el vaig titular «Reflexions caòtiques d’una ment racional». Un denominador comú és que volem entendre la realitat des de la radicalitat racional. Som extremistes del racionalisme, i això et duu problemes en alguns àmbits, perquè l’ésser humà és més coses que racional..., és emocional, amb sentiments i passions. De moment, tots els investigadors que he conegut tenen un component humà i emocional rellevant. No obstant això, tots els investigadors tenim el nostre ego, que hem de saber cuidar. Paula Stephan, de la Universitat Estatal de Geòrgia, escriu que els investigadors rebem reconeixement a diversos nivells com a part de les nostres retribucions intangibles. Això ens genera alguns conflictes «laborals».

D’altra banda, crec que és un deure del científic fer arribar a la societat allò que investigam. El fet que la divulgació no estigui prou reconeguda la converteix en un a més a més que no sempre és bo de dur. Però em sembla imprescindible que tots fem aquest esforç.

— Tenc entès que t’agrada encalçar caps de fibló..., cinc cèntims de la teva experiència. És com a les pel·lícules?

El Grup de Meteorologia de la UIB som un referent de prestigi internacional en l’estudi de temps perillós, o d’alt impacte. I els caps de fibló o tornados són un dels fenòmens més importants, més iconogràfics del temps perillós... Com a grup de recerca tenim una bona relació amb un laboratori de temps perillós dels Estats Units d’Amèrica, situat en una regió coneguda com a Tornado Alley, amb la major freqüència de tornados del món. Uns quants membres de l’equip hem participat en projectes amb ells. I sí, anam a encalçar caps de fibló, activitat que té aquest doble component: la part turística i la part de recerca. De fet, hi ha molta gent que encalça caps de fibló com a afició en aquella zona. Estudiar-ho ens serveix aquí, tot i que el fet insular, enmig de la Mediterrània occidental, ho complica. No tenim observacions gaire fiables sobre la mar, i tot i els avanços recents, encara continua sent un repte fascinant entendre-ho millor. 

Data de publicació: 18/02/2015