«El Pla d'igualtat de la UIB és una eina per a tota la comunitat universitària»

Esperança Bosch, directora de l’Oficina per a la Igualtat d’Oportunitats entre Dones i Homes 

És professora de Psicologia. Feminista des que té ús de raó. Tant, que quan li demanam que es presenti, quasi ho obvia! És palmesana i va estudiar la carrera a Barcelona, ciutat que estima i té de referent. Fa trenta anys que és a la UIB, institució per la qual sent estimació i respecte. N’Esperança està molt compromesa amb les qüestions de gènere: «Som feminista i activista. Som part d’una generació que ens vàrem polititzar molt prest. A 14 anys ja era de les Joventuts Comunistes». Però reconeix cansament i pèrdua de paciència en la reivindicació de drets tan fonamentals com la igualtat entre dones i homes. El Consell de Govern acaba d’aprovar el Pla d’igualtat de la UIB: «ara s’ha d’implementar bé i de manera molt participativa».

- Defineix feminisme...

Per ser feminista has de sentir un gran respecte pels drets humans, bàsicament, i entendre que el fet de néixer home o dona no pot condicionar la vida, ni les legítimes aspiracions de ningú. I això, malauradament, continua passant, i encara més ara, amb la crisi, que ha tomat drets que semblaven assolits, i ara resulta que hem tornat enrere. De fet, països que començaven a gaudir d’un cert nivell de llibertat i autonomia de la dona han fet marxa enrere en nom de les religions, de les tradicions... Diríem que el patriarcat té moltes cares.

- Ja tenim Pla d’igualtat a la UIB. I ara què? Què ha de passar perquè puguem deixar de tenir-ne?

En primer lloc cal dir que aquest pla obeeix a una ordre legal (Llei orgànica 4/2007), que diu que les institucions públiques han de tenir un Pla d’igualtat. I a la UIB, per dir-ho de manera suau, no hem estat dels primers a tenir-ne. Però finalment en tenim!

Un Pla d’igualtat és una eina que ha d’assegurar la millora del clima laboral i ha de garantir que no es perdrà cap intel·ligència, ni creativitat, per raó de sexe. Que no hi haurà entrebancs a la vida laboral o acadèmica de ningú pel fet de ser dona. Per tant, és una eina que va a favor de totes les persones. No en contra de ningú. El que passa és que, com en tot el que fa referència a aquest tema, encara hi ha moltes resistències. Algunes més evidents, altres més ocultes, i algunes altres que s’amaguen sota l’aparença que no és necessari... Això a mi em dol particularment. Perquè no creure en la igualtat és no creure en la fonamentació de la democràcia i, encara que pugui semblar pamfletari, és així! I em sap greu que es consideri que aquests tipus d’eines, d’estratègies, de principis i de valors, són secundaris, i més a les universitats, que haurien de ser d’avantguarda.

- Com s’implementarà el Pla d’igualtat a la UIB?

El pla és al web. Es pot consultar i esperam que tothom el mirarà, el llegirà i l’entendrà com una eina que va a favor de tothom. I des de l’Oficina, el primer que hem de fer, que ja ho fem, és fer-lo més visible, donar-lo a conèixer, i que tota la comunitat universitària sàpiga que existeix, quines seran les accions, i que la gent pugui aportar idees... D’altra banda, tenim en marxa la creació de dos protocols, que la llei també diu que hi han de ser: un és el Protocol contra l’assetjament sexual i per raó de sexe, que ja està fet i damunt la taula del vicerector i que esperam que en un termini raonable es podrà donar a conèixer a la comunitat universitària. De fet, aquest protocol és un dels objectius de la Xarxa Vives per enguany, i nosaltres voldríem que la UIB ens hi puguem afegir i complir l’objectiu.

L’altre protocol és per aconseguir un llenguatge inclusiu, que també és un tema que genera resistències. Nosaltres hem proposat la creació d’una comissió de persones expertes, perquè puguem situar-nos en el mateix camí de les universitats de la Xarxa Vives.

- Ja fa anys que el 60 per cent dels estudiants que té la UIB són dones, però molt poques arriben a dalt de tot. On és el problema?

Aquest és un dels temes que té en compte el Pla d’igualtat. Tenim un diagnòstic de la situació, i la UIB està en paràmetres similars a la resta de l’Estat. Això encara passa perquè hi ha inèrcies i vicis ancestrals que dificulten molt rompre determinats estereotips. Per exemple, les dones han de triar entre tenir fills i seguir fent currículum, perquè un infant pot ocupar mesos, fins i tot anys, en què la dedicació a la feina és menor. Tot això es pot i s’ha de corregir, i tot plegat està previst als plans d’igualtat amb mesures concretes. D’altra banda, jo som molt partidària de forçar situacions com, per exemple, que a les comissions hi hagi homes i dones en percentatges similars... Tenc clar que, si no es forcen determinades situacions, la inèrcia sempre va en contra de les dones.

- La UIB és un reflex de la societat?

La UIB no està ni més ni menys ben situada en això. Molts de plans d’igualtat que s’han anat implementant s’han avaluat, i hem de veure els canvis reals que suposen. Tot això ho farem des de l’OIO, entre na Salud Manteno, que és la becària de l’Oficina, i jo mateixa. I ara que anomèn na Salud, voldria aprofitar el moment per dir que és imprescindible la consolidació de l’OIO de la UIB. Sempre hem funcionat amb becàries, fet que suposa que la persona que hi està al capdavant no pugui tenir una perspectiva de feina més enllà dels dos anys, que és el que dura una beca. Ara mateix el nostre objectiu, i esper que serà també un dels objectius del Rectorat, és que l’OIO es consolidi, ja que és obligatòria per llei, segurament és l’única oficina que ho és, i ha de formar part de l’estructura de la UIB d’una manera estable.

- Perquè continuam repetint els esquemes de sempre...

Crec que el més important és creure’ns que invertir en igualtat és invertir en democràcia i invertir en millores econòmiques. Resulta anacrònic pensar que pel fet de néixer amb vagina tinguis menys probabilitats de ser el que et permetrien ser les teves capacitats. Al segle XXI pareix impensable, però continua passant. I el que hem de fer és creure que és possible la igualtat.

I també demanaria que fem una mica d’autoreflexió, introspecció i l’exercici de mirar-nos al mirall per comprovar si tenim algun tipus de resistència que ens faci creure que no està malament posar qualque pedra al camí o bastons a les rodes. I que, si és així, siguem persones madures per reconèixer-ho i canviar d’actitud. No pot ser que el Pla d’igualtat es consideri una quimera d’un grup de professores. És una estratègia per millorar el rendiment, l’eficàcia i el funcionament democràtic de les institucions, i és una eina de present i de futur.

- I no cansa, després de tants anys, estirar el carro...?

Molt! I he de reconèixer que, com que m’estic fent gran, estic perdent la paciència. Em molesta perdre el temps i, més encara, que me’l facin perdre, i haver de repetir constantment l’abc de coses que tothom hauria de tenir assumides. La nostra gran esperança, ara mateix, és la consolidació de l’OIO de la UIB. 

Data de publicació: 04/03/2015