Un estudi científic del Laboratori d'Ecologia de Poblacions de l'IMEDEA (CSIC-UIB) argumenta que el menjar que els humans posen a disposició dels animals ha donat forma a molts dels ecosistemes del planeta tal com els veiem avui
Des dels temps dels caçadors recol·lectors fins a les societats neolítiques -especialment als països desenvolupats contemporanis- els humans hem aportat (voluntàriament o involuntària) aliment a una gernació d'espècies animals, i s’han alterat comunitats i ecosistemes. Un equip d’investigadors del Laboratori d’Ecologia de Poblacions de l’Institut Mediterrani d’Estudis Avançats (IMEDEA, CSIC-UIB) ha publicat un estudi científic a la prestigiosa revista Ecology Letters en el qual expliquen que hi ha espècies que són més hàbils en l'explotació d'aquestes restes de menjar que altres, cosa que pot afectar l'estabilitat de les comunitats i les xarxes tròfiques mitjançant l'alteració de la competència per interferència -la que es produeix per la disponibilitat del menjar, la reproducció o un hàbitat concret, per exemple- i les interaccions depredador-presa.
Les espècies que s'aprofiten del menjar d'origen humà han incrementat els seus efectius en llocs concrets, principalment per mor de la predictibilitat espacial i temporal relativament major de l’oferta d'aquestes deixalles o subsidis alimentaris. El doctor Daniel Oro (IMEDEA, CSIC-UIB), coautor de l'estudi, assenyala que «molts processos ecològics que afecten poblacions, comunitats i ecosistemes, com ara la resiliència, els llindars d'extinció, les dinàmiques de transició i les diferents formes de competència, es poden explorar mitjançant la comparació dels sistemes subsidiats enfront dels no subsidiats».
Alguns exemples de situacions en què es posen a disposició de les espècies animals grans quantitats de subsidis tròfics inclouen els descarts de la pesca, les restes orgàniques d’abocadors o d'atropellaments, els femers (que contenen suficients residus comestibles per atraure un 20-30 per cent de tots els mamífers i aus d’una regió, especialment les espècies omnívores i carnívores) o les llavors que s'ofereixen a les aus en les menjadores dels jardins del primer món. Alguns estudis han demostrat que aquest menjar extra afecta diversos trets de la història de la vida de les espècies (per exemple, la fecunditat i la supervivència) i incrementa la capacitat de càrrega dels ecosistemes. De manera més subtil, les activitats humanes -com l'agricultura, la silvicultura i la ramaderia- han subsidiat algunes espècies de manera involuntària, mentre que al mateix temps n’han perjudicat d’altres, des d’insectes fins a grans depredadors.
El doctor Oro, professor d'investigació del CSIC a l’IMEDEA (CSIC-UIB), remarca que «la recerca orientada cap a l'avaluació dels efectes dels subsidis tròfics antròpics sobre la dinàmica de les poblacions animals pot millorar enormement la nostra comprensió del paper de la disponibilitat d'aliment en els estudis ecològics i evolutius de les comunitats i xarxes alimentàries, més enllà de les limitacions dels estudis experimentals».
La tudada d’aliments, un problema global per a l'ecosistema
Tot i que les espècies subsidiades per les activitats humanes i els seus efectes en les cadenes tròfiques s'han identificat en les darreres dècades, només en els darrers anys s’ha analitzat el paper dels humans en la configuració del mosaic dels recursos tròfics en els ecosistemes. Actualment, el 30-40 per cent de tot el menjar que es produeix en el món es tuda, cosa que ha potenciat que les polítiques ambientals regulin moltes activitats humanes, amb l'objectiu d'evitar la sobreexplotació o per fomentar el reciclatge dels residus alimentaris.
Accions com ara la regulació dels abocadors o la prohibició dels descarts pesquers, esdevenen experiments naturals que permeten comparar trets de la història de la vida i la dinàmica poblacional de les espècies i comunitats amb i sense els efectes dels subsidis tròfics.
La predictibilitat relativament alta en l'espai i temps dels subministraments d'aliments subsidiats fa que aquests recursos alimentaris siguin d’accés més fàcil en comparació amb les fonts naturals. Una font d'aliment abundant i predictible hauria de millorar la fisiologia (és a dir, la condició corporal i la massa corporal) i el rendiment reproductiu individual, mentre que els riscs de mortalitat -com ara la susceptibilitat a patògens (llevat de casos particulars, com els abocadors)- i la vulnerabilitat a la depredació haurien de disminuir.
No obstant això, algunes espècies oportunistes cosmopolites (carronyers facultatius), com ara els escarabats, les rates, les guineus o les gavines, són exemples paradigmàtics d’espècies que es beneficien d'aquest tipus de subsidis d’aliments antropogènics predictibles. Aquestes espècies exploten els aliments d'origen humà, han augmentat el seu nombre i arreu es consideren «sobreabundants», i poden comportar-se talment com les espècies invasores, provocant canvis a les cadenes alimentàries i als ecosistemes.
La comparació entre els ecosistemes subsidiats i els no subsidiats pot ajudar a predir canvis en la biodiversitat i els serveis ecosistèmics que han patit l'impacte d'altres agents del canvi global.
Referència bibliogràfica:
Oro, Daniel; Genovart, Meritxell; Tavecchia, Giacomo; Fowler, Mike S.; Martínez-Abraín, Alejandro. «Ecological and evolutionary implications of food subsidies from humans». Ecology Letters, (2013) 16: 1501-1514. DOI: 10.1111/ele.12187
Documents relacionats
Data de publicació: Tue Feb 04 10:12:00 CET 2014