L'article d'Alfonso Morillas Romero va participar en el II Concurs de Divulgació Científica de la UIB
Spoiler: d’aquí a un parell de paràgrafs pensaràs:
—Ah, clar, això mateix! A mi me passa molt! No sabia que es deia així!
No es que jo sigui l’Anthony Blake de la investigació, sinó que —fins que l’evidència empírica demostri el contrari— tu, jo i la persona que tens devora compartim més coses de les que creim. I una és que tots feim mind-wandering. No, no és la darrera moda en exercici físic ni tampoc una recepta realfooder. És una d’aquelles coses universals que tots feim o que ens passen, però que no sabem etiquetar fins que algú no ens diu com s’anomenen. (To de superheroi) Però tranquil/tranquil·la: venc a solucionar aquest problema (Fi del to de superheroi).
D’acord, si no és una marca de camisetes, aleshores, què és això del mind-wandering? Tal vegada facilitarà les coses ocupar-se primer del fenomen oposat, com si volguéssim definir l’obscuritat com l’absència de llum. Moltes persones han sentit parlar, estan familiaritzades o fins i tot practiquen el mindfulness. Bé, tot i que la definició que donarem no és tal vegada la més acadèmica, ens agrada considerar el mind-wandering com el germà ‘malvat’ del mindfulness. Com si fossin dues cares d’una mateixa moneda. Així, si el mindfulness (atenció plena) ens anima a focalitzar la nostra atenció i els nostres pensaments en el moment present, centrant tots els nostres sentits en el que feim, vivint l’aquí i l’ara, el mind-wandering seria, en certa manera, just el contrari; davant situacions que tenim molt automatitzades, o que no requereixen que els posem especial atenció perquè ens són relativament senzilles o habituals (com rentar els plats, caminar, dutxar-nos o conduir), és probable i habitual que la nostra ment desconnecti del que feim i es posi a treballar en segon pla, pensant en coses per fer, recordant, fantasiejant, planificant, pensant en algú, cercant una solució creativa per a alguna cosa, etc. És a dir, divagant mentalment sobre allò més divers, enllaçant un tema amb un altre de manera constant mentre el nostre cos està en mode pilot automàtic. Com si dins el nostre cap vivís una moneia i els temes fossin diferents lianes amb les quals s’entreté, anant d’una a una altra, de vegades a gran velocitat. Bé, això és el mind-wandering!
—Ah, clar, això mateix! A mi me passa molt! No sabia que es deia així!
Veus com has pensat això? Ho sabíem! Som bons, o no? En realitat, hi ha truc: alguns estudis han suggerit que els humans passam més del 50% del nostre temps conscient fent mind-wandering. Ara bé, hi ha dues classes de mind-wandering: (1) el que posam en marxa aposta i voluntàriament (li direm mind-wandering deliberat) i (2) el que s’encén sense voler, sense que nosaltres pitgem el botonet de start (li direm mind-wandering espontani). El primer s’ha associat a aspectes positius (com una major capacitat de planificació, solució de problemes o creativitat); el problema pot sorgir amb el segon: quan el mind-wandering es posa en marxa sense que ho vulguem, de vegades, sense ser-ne conscients fins que no ha passat una bona estona i interferint amb el que feim en aquell moment. A qui no li ha passat que llegeix un llibre o uns apunts, al cap d’una bona estona s’ha temut que duu massa temps en el mateix paràgraf i així i tot no sap què ha llegit? Probablement, ens trobàvem en un episodi de mind-wandering espontani (i inconscient) i la nostra ment estava ‘d’excursió’ (i, el pitjor de tot, no ens ha duit cap souvenir). Si llegim un llibre per oci, això no és un problema greu. Però si el que intentam és quadrar la declaració de la Renda i no hi posam atenció perquè el nostre cap pensa en aquella vegada que vàrem menjar un gelat boníssim... bé, això ja és menys aconsellable. Pel que sigui.
Un excessiu mind-wandering espontani s’ha associat en recents investigacions a nivells més elevats de tristor i ansietat, a un pitjor rendiment en tasques que requereixen atenció, etc. De fet, s’ha proposat que un excessiu mind-wandering espontani podria ser un dels factors més importants per entendre el trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat. Però un moment, atura la cinta. Això vol dir indefectiblement que si tenc més tendència a experimentar mind-wandering espontani tendré ansietat i depressió sí o sí? La resposta és clarament que NO...però alguna cosa hi ha.
I això fa que ens demanem: Què fa que una persona tendeixi més al mind-wandering ‘sense voler’ que una altra? Per què hi ha persones que poden dur-lo més bé? Com s’associa exactament amb la simptomatologia ansiosa i depressiva? El mind-wandering fa que la nostra atenció empitjori… o precisament feim mind-wandering perquè la nostra capacitat d’atenció no és gran cosa? Com es relaciona el mind-wandering amb l’estrès nostre de cada dia? Pot ser un aspecte comú en la majoria de trastorns emocionals i encara no ho sabem?
Totes aquestes preguntes miram de respondre-les mitjançant el nostre estudi Detección de Estrés y Pensamientos Espontáneos mediante Tecnología Clinicovery, dins de la convocatòria nacional Torres Quevedo (PTQ2018-009836), i que actualment duim a terme en estreta col·laboració amb la Universitat de les Illes Balears (UIB). A més d’haver adaptat el primer qüestionari de mind-wandering per a adults en castellà, feim ús de les noves tecnologies App (Clinicovery) per avaluar el mind-wandering en el dia a dia dels nostres participants. Per acabar-ho d’adobar, estam validant un algoritme matemàtic (una cosa amb moltes lletres i molts números) capaç de detectar estrès a partir de l’activitat cardíaca de les persones per, posteriorment, relacionar-lo amb la tendència al mind-wandering.
Obtendrem respostes a totes les nostres preguntes? No ho sabem. Però no podem evitar fer mind-wandering ‘aposta’imaginant que sí.
Data de publicació: 09/11/2021