El doctor Guillem Mateu Vicens, professor ajudant doctor del Departament de Biologia, recorda el seu pare Guillem Mateu Mateu, professor emèrit de Paleontologia de la UIB (Caimari, 27 de maig de 1930 - Palma, 21 de març de 2015)
D'ençà que he rebut la invitació per escriure uns paràgrafs sobre mon pare que faig voltes al cap, sense saber ben bé quins aspectes en vull destacar. Podria fer una ressenya biogràfica parlant dels seus mèrits científics i acadèmics, però crec que qui l'ha conegut ha pogut comprovar que el que millor l'ha definit ha estat el seu aspecte humà, amb un caràcter pacífic i cordial, que ha deixat una empremta profunda en moltes generacions d'estudiants de Biologia d'aquesta universitat. Amb aquestes retxes voldria recordar, sense oblidar la seva trajectòria acadèmica, qui va ser Guillem Mateu, amic, pare i espòs.
Guillem Mateu Mateu va néixer a Caimari, en la primavera de 1930, fill de Guillem i Catalina, el tercer de vuit germans. L'ambient rural del seu poble, ben bé al peu de la serra de Tramuntana, va permetre un apropament a la natura des dels primers anys de la seva infantesa; apropament que es féu més intens a partir dels nou anys, quan ingressà al Monestir de Lluc com a blauet, i on se sentí com a casa al llarg de tota la vida.
A Lluc va realitzar els estudis eclesiàstics i va adquirir una formació humanística que va imprimir en el seu caràcter la capacitat de veure la natura des d'una vessant espiritual, lligant, tal com sovint deia, la ciència amb la transcendència. En la seva adolescència, al monestir, va comptar amb figures com el pare Bauçà que li inculcaren l'amor per la flora, la fauna i els paisatges de la Serra, sentiment que anava creixent com a conseqüència de les excursions que feien part del programa educatiu dels frares de Lluc. En aquesta època conegué dues persones que després serien els seus referents humans i científics: Guillem Colom Casasnovas i Ramon Margalef. Margalef complia el servei militar a Mallorca i es feia acompanyar pel seu amic Guillem Colom quan trescant per la serra de Tramuntana estudiava la fauna d'invertebrats de les fonts i els torrents. En algunes d'aquestes sortides s'aturaven al monestir de Lluc, on mon pare, encara jovençà, va tenir el primer contacte amb aquestes dues grans personalitats científiques, determinants en el seu futur.
Una vegada acabats els estudis i ordenat sacerdot, va partir cap a Barcelona, on va compaginar les seves obligacions religioses amb l'estudi de les Ciències Naturals, es va llicenciar en la primera promoció de Biologia i posteriorment féu el Doctorat sota la direcció del professor Gadea, tot i que de facto el seu mestre i mentor va ser Guillem Colom. Eren els anys durant els quals Margalef donava un fort impuls a l'Ecologia, i per extensió a les Ciències Biològiques, i es creà un important grup de recerca d'on han sortit científics de gran talla. Aquests dos científics, Margalef i Colom, estaven units per una forta amistat, que quedà registrada en l'intercanvi epistolar entre un i altre, tal com va recollir mon pare l'any 2009 al llibre Ramon Margalef i Guillem Colom. Diàleg epistolar entre dos savis, mestres i pioners de la ciència. La interacció entre aquestes dues ments privilegiades va donar una nova perspectiva a l'estudi del registre fòssil que habitualment s'havia considerat com un col·lecció i descripció d'exemplars, adscrits a un període de temps concret. Fruit de la comunicació i l’intercanvi d'idees entre Margalef i Colom, aquest darrer va anar incorporant els conceptes i coneixements ecològics que el primer anava elaborant, fins a fer una biologia del registre fòssil, o dit d'una altra forma, avançant-se molts anys al que avui en dia constitueix la Paleoecologia. L'aplicació d'aquesta nova forma de pensar quedà reflectida especialment en l'estudi dels foraminífers, protozous amb closca mineral, que fins llavors havien estat considerats gairebé de forma exclusiva com a indicadors biocronoestratigràfics. Va ser sota l'influx d'aquest intercanvi d'idees que mon pare va dur a terme la seva tesi doctoral «Estudio sistemático y bioecológico de los Foraminíferos vivientes de los litorales de Cataluña y Baleares», pionera a Espanya en l'aplicació dels foraminífers com a bioindicadors.
Poc després d'acabar la tesi de doctorat, el 1967, Guillem Mateu entrà a formar part de l'Institut Espanyol d’Oceanografia (IEO), al centre de les Balears. Allí va desenvolupar la seva tasca científica fins a la seva jubilació, el 1996. Varen ser uns anys de campanyes oceanogràfiques arreu del món, la Mediterrània, el Cantàbric, el mar del Nord, el Sàhara, Senegal i, ja a punt de jubilar-se, l'Antàrtida, on es crearen vincles d'amistat que han perdurat fins el final. A l'IEO trobà Pere Balle, sedimentòleg, amb qui va compartir sempre la cabina i moltes hores de feina; així mateix va gaudir de treballar amb altres companys, sobretot geòlegs, com Juan Acosta, Víctor Díaz del Río i Jorge Rey.
Uns anys després de la seva incorporació a l'IEO, Guillem Mateu va ser elegit president de la Societat d'Història Natural de les Illes Balears (SHNB), càrrec que ostentà fins al 1981. Aquesta institució, creada el 1954, en absència d'un marc acadèmic regular, aglutinà naturalistes de primer ordre com Guillem Colom, Joan Cuerda, Lluís Gasull, i molts altres. L'ambient que es vivia en el si de la SHNB, juntament amb altres institucions i tenint en compte les circumstàncies socials del moment, que demanaven que fos possible que la gent jove pogués cursar estudis superiors sense haver de partir, va fer possible el naixement d'una universitat, primer com a delegació de la Universitat Autònoma de Barcelona i alguns anys després convertida ja en Universitat de les Illes Balears.
Ja des dels inicis, Guillem Mateu va impulsar els estudis de Biologia en l'oferta acadèmica, sent-ne el promotor. Els inicis no foren fàcils a causa del poc personal i la poca durada de molts d'aquells professors. Això dificultava l'estabilitat, a llarg termini, de la llicenciatura de Ciències Biològiques, i varen ser necessàries les mobilitzacions dels estudiants (del curs que ell anomenava «Pirata») i l'esforç d'alguns professors que no miraren ni les hores ni la quantitat de matèries que varen haver d'impartir. En reconeixement al seu entusiasme i esforç, el Departament de Biologia, pocs dies abans del seu 75è aniversari, el 2006, el va homenatjar, celebrant els trenta anys d'estudis de Biologia a la UIB. Record particularment l'emoció i alegria que va tenir quan els companys, alumnes i exalumnes i els seus bons amics Juan Usera i Lluís Pomar es varen sumar a l'homenatge amb una exposició fotogràfica.
Al llarg dels anys setanta, a mitjan i final de la dècada, la vida personal de mon pare va canviar intensament. Es va secularitzar i es va casar amb Catalina Maria, i fruit del matrimoni vàrem néixer Guillem (1977) i Catalina (1979). A partir de llavors va compaginar la seva vida acadèmica i professional amb la família. Va ser un espòs bondadós i un pare molt pacient. Record que en alguna ocasió quedàrem a casa la meva germana i jo, amb ell, que ens guardava, i en arribar a casa la nostra mare trobava un campament improvisat fet amb mantes i llençols amb les cadires del menjador; o bé una pista per llençar cotxets de jugueta feta de desmuntar els prestatges de la llibreria, sense que ell s'hagués immutat ni hagués perdut el fil de l'article que estava llegint. Una altra anècdota que defineix molt bé el seu caràcter pacient ens trasllada als matins, molt prest, quan la meva germana i jo ens preparàvem per anar a escola. Devíem tenir uns tres i cinc anys, respectivament, i sovint la mare ens feia posar la roba que ella decidia i això comportava importants disgusts per part de la meva germana si allò que s'havia de posar no l'acabava de satisfer. Mon pare tenia una fàcil solució al problema, li obria el calaix de la roba i li feia triar el que ella volgués, i així s'acabava el disgust, i la meva germana anava cap a classe tota satisfeta.
Em vénen moltes imatges a la memòria. Record les visites que feia mon pare a Guillem Colom, bé a la seva casa del carrer Isabel II de Sóller, bé al xalet del Port de Sóller. Confés que per a mi eren una mica avorrides als meus sis o set anys, sentint un enfilall de noms estranys, de períodes geològics, d'espècies de microfòssils, i una paraula, «foraminífer», que a la llarga resultaria habitual en el nostre vocabulari, però que quan de petit la pronunciava davant altra gent, esdevenia, per a la meva sorpresa, gairebé una flastomia per a la major part de persones. Aquelles anades a ca Don Guillem se'm feien inacabables, quan ell i mon pare passaven hores i hores xerrant de les seves coses, i jo sentia que el temps s'havia aturat. Afortunadament Donya Catalina, esposa de don Guillem, m'acompanyava a jugar amb un canot que tenien, i l'espera es feia més entretinguda.
Mon pare era una persona tremendament activa, que va fer una passió de la seva feina, sense defallir ni un instant, del primer al darrer dia. Va treballar a l'Institut Espanyol d'Oceanografia fins que el 1996 es va jubilar, a seixanta-cinc anys, tot i que va seguir visitant el Centre de Balears fins gairebé el final de la seva vida. Durant molts anys va compaginar la feina de l'IEO amb la docència a la UIB. No obstant això, des de la seva jubilació i fins als setanta-cinc anys, va ser professor emèrit a la mateixa universitat. Una vegada complerta l'edat límit, va seguir fent feina amb la mateixa intensitat de sempre i va embarcar-se en el seu projecte final, que el va mantenir ocupat fins al final de la seva vida. Aquests darrers anys, amb la col·laboració d’amics com Juan Usera, Alejandro Cearreta, Carmen Alberola i Eustoquio Molina, ha retut homenatge a Guillem Colom Casasnovas, la persona que més va admirar, com a mestre i amic, i amb qui va compartir la curolla dels foraminífers. Durant hores i més hores han revisat els materials i documents dipositats al Museu Balear de Ciències Naturals i a la fi s'ha donat a conèixer la figura de Colom en la dimensió que li correspon com a pioner en el camp de la Micropaleontologia, i com a persona de gran humanitat. L'obra constat de tres volums, que recullen una revisió sistemàtica de totes les espècies noves que va descriure, tenint en compte el context científic del moment i la seva relació amb els micropaleontòlegs i especialistes més insignes de l'època. La Fortuna ha volgut que mon pare hagi pogut veure culminat aquest projecte, tot i que la malaltia no ha permès que hagi pot veure la presentació del darrer volum.
Es podria dir que mon pare ha gaudit d'una vida plena de satisfaccions tant en el que respecta a la seva vida professional com en l'aspecte personal. Moltes institucions han reconegut la seva trajectòria professional al llarg de la seva vida; així, fou membre de la Reial Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Palma, la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, Soci d'Honor del Museu Balear de Ciències Naturals, Siurell de Plata, premi Ramon Llull del Govern de les Illes Balears, etc. Per altra banda, ha vist com l'escola micropaleontològica iniciada per Colom, de la qual havia pres el relleu, assegurava la seva continuïtat gràcies a la influència decisiva del seu amic Felicià Fuster, qui sent president del Consell Social de la UIB va aconseguir el finançament de la Fundació ENDESA per a la creació de la Càtedra Guillem Colom Casasnovas.
Però tal vegada la major alegria que hagi pogut tenir ha estat conèixer la seva néta Aina, amb qui ha compartit el seu darrer any de vida. Ha pogut veure com al llarg d'aquest temps n'Aina ha anat creixent i ha fet les primeres passes. Han compartit moltes estones de complicitat entre el padrí i la néta que ens han deixat imatges que faran que pugui recordar-lo, i a nosaltres ens dibuixen un somriure als llavis que ens ajuda a fer més lleuger el pes de l'enyorança.
Voldria acabar aquestes línies mostrant l'agraïment de tota la família a les persones i institucions que ens han mostrat el seu suport, fent-nos arribar el seu condol més sincer. Hem rebut moltíssimes mostres d'afecte, en persona, per escrit o mitjançant la publicació d'esqueles i blogs a la xarxa. En especial volem donar les gràcies als seus companys i amics de l'Institut Espanyol d'Oceanografia, tant del Centre Oceanogràfic de lesBalears, com dels centres de Madrid, Màlaga, A Corunya, etc. Igualment volem fer públic el nostre agraïment a la Universitat de les Illes Balears, concretament a l'equip rectoral i als seus companys dels departaments de Biologia i Ciències de la Terra. Així mateix donam les gràcies a la Societat d'Història Natural de les Illes Balears i a l'Associació Museu Balear de Ciències Naturals.
Requiescat in pace
Notícia relacionada
Data de publicació: 04/05/2015