Una recerca realitzada sobre materials conservats a l’IMEDEA (CSIC-UIB) ha permès descobrir un escurçó nou per a la ciència, l’escurçó nan d’Eivissa, que els seus estudiosos han batiat amb el nom de Vipera latastei ebusitana
La troballa de les primeres restes d’aquesta serp ja extinta la féu el paleontòleg eivissenc Enric Torres Roig quan, en el transcurs de les feines de la seva tesi doctoral, revisava materials procedents del jaciment paleontològic arqueològic des Pouàs (Sant Antoni de Portmany, Eivissa), que es conserven a l’IMEDEA i que estaven pendents de ser estudiats. Juntament amb desenes de milers d’ossos de sargantanes, va començar a trobar les vèrtebres petites, mil·limètriques, d’una serp.
A la sorpresa inicial de la troballa, que de sobte modificava la creença que no hi havia hagut serps a les Pitiüses, va seguir una revisió exhaustiva de les mostres conservades. Com a resultat d’aquesta revisió, es varen identificar més de 6.000 vèrtebres d’aquesta serp i algunes restes cranianes.
A partir d’aquestes mostres, es va emprendre un estudi pluridisciplinari en el qual han participat investigadors de la Universitat de Barcelona, el senyor Enric Torres Roig; de l’IMEDEA (CSIC-UIB), els doctors Josep Antoni Alcover i Joan Pons; de l’ARAID, de la Universitat de Saragossa, el doctor Pere Bover; de la Universitat d’Adelaida (Austràlia), els doctors Kieren Mitchell, Holly Heiniger i Matthew Williams; del Museu d’Austràlia del Sud, a Adelaida, el doctor Alan Cooper; de la Universitat de Porto (Portugal), el doctor Martínez Freiria; i del Museu Nacional d’Història Natural de París, el doctor Salvador Bailon. El resultat de la recerca acaba de publicar-se al Zoological Journal of the Linnean Society.
L’estudi morfològic inicial va permetre identificar aquesta serp com un escurçó molt modificat i de mida petita (els exemplars adults més grossos que s’han trobat no farien més de 45 cm). L’estudi genètic realitzat a partir d’una mostra de vèrtebres ha permès relacionar-la amb l’escurçó ibèric, Vipera latastei, un escurçó present a la península Ibèrica i al nord d’Àfrica que arriba a fer 70 cm de llarg.
Les dades moleculars apunten que la població eivissenca s’hauria separat de les poblacions del nord-est de la península Ibèrica fa menys d’un milió i mig d’anys. La seva arribada a Eivissa, d’acord amb aquestes dades, s’hauria d’haver produït per via ultramarina, ja que Eivissa és una illa des de fa més de 5 milions d’anys. Es tractaria de l’únic vertebrat terrestre no volador que hauria colonitzat les Balears per aquesta via.
Es pensa que l’escurçó nan d’Eivissa i la fauna acompanyant varen viure a l’illa fins que hi arribaren els humans fa poc més de 4.000 anys. Es creu que es va extingir a causa de la introducció involuntària per part dels humans de la rata cellarda. Aquesta és una espècie de liró que depreda sobre petits vertebrats i és l’única espècie introduïda que va poder extingir l’escurçó nan d’Eivissa. Tot i que actualment no viuen rates cellardes a Eivissa, existeixen testimonis de la seva presència a l’illa en el passat.
L’escurçó nan d’Eivissa forma part de la singular fauna endèmica prehumana de les Pitiüses. Abans que hi arribassin els humans, convivia amb la sargantana pitiüsa, que molt probablement depredava, i amb una fauna totalment mancada de mamífers terrestres. És l’únic escurçó endèmic de les grans illes de la Mediterrània occidental que va sobreviure fins a la colonització humana d’aquestes illes (altres escurçons varen viure al Pliocè de Mallorca, Menorca i Sardenya).
Referència bibliogràfica
Torres Roig, E., Mitchell, Kieren J., Alcover, JA, Martínez Freiría, F., Bailón, S., Heiniger, H., Williams, M., Cooper, A., Pons, J., Bover, P. Origin, extinction and ancient DNA of a new fossil insular viper: molecular clues of overseas immigration, Zoological Journal of the Linnean Society, zlaa094, https://doi.org/10.1093/zoolinnean/zlaa094.
Font: IMEDEA (CSIC-UIB)
Data de publicació: 29/09/2020