Una recerca de l’IMEDEA (CSIC-UIB) proposa un nou paradigma per pal·liar el canvi climàtic aprofitant el valor ecosistèmic de les plantes marines
Un treball liderat pels investigadors de l’Institut Mediterrani d’Estudis Avançats (IMEDEA, CSIC-UIB) analitza el paper de les plantes marines en la protecció de la costa i proposa un nou paradigma per aprofitar aquest valor ecosistèmic en el disseny d’estratègies per reduir les conseqüències del canvi climàtic i facilitar la seva adaptació. L’article s’ha publicat a la revista Nature Climate Change.
Segons l’estudi, aquests hàbitats, formats per macroalgues, praderies submarines, manglars i aiguamolls, es troben entre els més valuosos de la Tera, ja que són capaços de regular els fluxos de nutrients, el clima i de captar el diòxid de carboni de l’atmosfera. No obstant això, la seva extensió global s’ha reduït entre un 25 i un 50 per cent els darrers cinquanta anys.
«L’enginyeria costanera ecològica basada en la utilització d’ecosistemes formats per plantes marines suposa un nou paradigma, ja que posa a l’abast de tothom un nou material, el qual en la seva producció, al contrari que el ciment, no suposa un increment de les emissions de CO2. Al contrari, contribueix a eliminar-lo», explica l’investigador Carlos Duarte.
Una solució eficient
La conservació, restauració i introducció d’ecosistemes costaners formats per plantes marines suposen «una opció efectiva» d’adaptació, segons l’article, per esmorteir els riscs d’inundacions i erosió costanera com a conseqüència del canvi climàtic en àrees vulnerables.
L’estudi, que s’ha fet amb la participació de l’Institut d’Hidràulica Ambiental de la Universitat de Cantàbria, demostra que els ecosistemes formats per plantes marines són embornals intensos de CO2, tenen una gran capacitat per dissipar l’energia de l’onatge i elevar el nivell del fons marí, protegint la zona costanera de l’augment del nivell de la mar.
El nivell de la mar ha augmentat, de mitjana, entre 1,6 i 0,2 mil·límetres cada any des de 1901, i escenaris moderats d’emissions projecten un futur amb un augment global de 0,21 a 0,48 metres al voltant de l’any 2100.
Segons l’estudi, serà necessari millorar les estructures costaneres de defensa a tot el món durant les pròximes dècades, «la qual cosa requerirà una inversió de capital enorme per facilitar l’adaptació a un nivell de canvi climàtic encara incert», apunta Iñigo Losada, investigador de l’Institut d’Hidràulica Ambiental de la Universitat de Cantàbria.
«La conservació i la protecció dels ecosistemes que actuen com a embornals de CO2 es troben entre les solucions més barates i segures per reduir l’acumulació a l’atmosfera de gasos d’efecte hivernacle i promoure l’adaptació al canvi climàtic», apunta Duarte.
L’estudi proposa un equilibri entre els instruments de mitigació i adaptació basats a protegir i restaurar, i introduir diversos ecosistemes costaners amb vegetació per maximitzar les sinergies potencials. «Aquesta estratègia podria convertir-se en una solució eficient des del punt de vista social i econòmic, i podria oferir grans oportunitats als països, especialment a les nacions més desafavorides, per assolir objectius d’adaptació al canvi climàtic sostenibles fins i tot encara que els recursos financers i la capacitat siguin limitats», assenyalen els investigadors.
Font: IMEDEA (CSIC-UIB)
Referència bibliogràfica:
Carlos M. Duarte, Iñigo J. Losada, Iris E. Hendriks, Inés Mazarrasa i Núria Marbà. «The role of coastal plant communities for climate change mitigation and adaptation». Nature Climate Change. DOI: 10.1038/NCLIMATE1970.
Documents relacionats
Data de publicació: 30/10/2013