La motivació que ens empeny a actuar moralment

La tesi doctoral de Carme Isern Mas investiga els orígens evolutius i les implicacions psicològiques i filosòfiques de la motivació moral 

En el dia a dia, els humans fem moltes conductes altruistes: ajudem els amics que ho necessiten, donem sang, fem voluntariats amb els infants del barri i donem diners per a bones causes. Fem totes aquestes conductes amb la motivació d’ajudar els altres o com a resultat de la nostra consciència sobre què és allò correcte. D’alguna manera, ens sentim especialment compromesos a actuar solament segons els nostres judicis morals.

Aquest tipus de motivació que emergeix dels nostres judicis morals és el que en filosofia i psicologia moral és denominada «motivació moral», i és precisament l’objecte d’estudi de la tesi doctoral de Carme Isern Mas, defensada a la Universitat de les Illes Balears.  

En tractar la motivació moral, primer hem de defensar que efectivament existeix. Tant en psicologia com en filosofia, hi ha autors que defensen que els humans no actuem per motivació moral o per altruisme, sinó que ho fem com a estratègia per evitar càstigs o per guanyar reputació. En el capítol 1 de la tesi, la investigadora presenta els arguments i l’evidència empírica principals en contra de l’existència de la motivació moral; i presenta també els arguments i l’evidència empírica a favor.

Per defensar la seva posició, Isern se centra en el sentiment de culpa com a indicador del paper de la moralitat per motivar i guiar les nostres accions. Argumenta que si fóssim tan estrategues com diuen els qui neguen la motivació moral o si simplement seguíssim les normes morals com qui segueix un codi de normes qualsevol, no seria possible que sentíssim quelcom com la culpa, una emoció moral que sentim quan som conscients que hem actuat immoralment. Això ho podem veure en com de diferent vivim la transgressió d’una norma moral en comparació amb la transgressió d’una altra norma de tipus més convencional. Per exemple, si trenquem una promesa a un amic ens sentim culpables; però no ens sentim de la mateixa manera si travessem un semàfor en vermell. Les normes morals, com ara complir les promeses, ens vinculen especialment; ens motiven a actuar en conseqüència i incomplir-les ens fa sentir malament.

La importància de la interacció social

La tesi defensa que els humans arribem a sentir-nos motivats moralment a causa de la nostra interacció amb els altres. En interactuar amb els altres, no només aprenem el contingut de les normes morals, sinó que també adquirim la motivació d’obeir-les. Per defensar aquesta proposta, la investigadora parteix de l’autor Stephen Darwall i intenta demostrar que la seva teoria, tot i ser de caire analític i normatiu, és plausible com a descripció de la nostra psicologia moral i, en concret, de la nostra motivació moral. Així mateix, el capítol 2 descriu la psicologia moral en termes de la nostra naturalesa social, relacional. Això permet d’elaborar una explicació de la motivació moral basada en la nostra naturalesa social i relacional, així com també d’altres fenòmens de la nostra moralitat, com les obligacions especials, les emocions morals, els límits de la comunitat moral o l’emergència de les normes de grup.

El capítol 3 respon a la pregunta sobre com funciona la motivació moral en el context de l’amistat. En contra de Kant i Darwall, la investigadora considera que la motivació moral i les obligacions morals poden emergir d’aquest tipus de relació interpersonal. Específicament, defensa que l’amistat implica una motivació especial, això és una motivació per la parcialitat; els nostres amics ens ajuden perquè nosaltres som nosaltres i no perquè obeeixin un codi de normes. Quan ajut la meva amiga, allò que em motiva a actuar és que és ella qui em necessita, i no el fet de què som conscient de quines normes he de seguir envers una amiga. A més, l’amistat «demana» aquest tipus de motivació; les nostres amistats volen que les ajudem justament perquè elles són elles. Així, no només ajut normalment la meva amiga perquè és ella qui em necessita, sinó que, a més, vull que les meves amistats m’ajudin a mi pel mateix motiu. Ens sentiríem malament si una amiga ens confessàs que ens ha ajudat «perquè les normes morals diuen que les amigues han d’ajudar-se», enlloc de fer-ho «perquè tu ets la meva amiga».

L'origen evolutiu de la moralitat

Aquesta motivació moral que s'ha descrit té orígens evolutius. El capítol 4 de la tesi se centra en la pregunta sobre l'evolució de la moralitat, concretada en l’origen de la motivació moral. Carme Isern Mas proposa aquí que, com a espècie social, els humans vàrem haver d’interactuar amb els altres per sobreviure. Això va fer que aprenguéssim a predir la manera com actuarien els altres i com reaccionarien a les nostres accions.

En aquest context, un seguit de dinàmiques de grup varen fer que els humans aprenguéssim no només com actuaven els altres normalment, sinó com havien d’actuar moralment. Així, els nostres avantpassats varen passar de tenir expectatives empíriques sobre com els altres actuarien a tenir expectatives normatives sobre com els altres devien actuar. Un cop desenvolupades les capacitats lingüístiques, aquestes expectatives es pogueren fer explícites i es pogueren formular com a judicis o normes morals.

En conseqüència, la investigadora proposa que la nostra motivació per les normes morals sorgeix de la nostra interacció emocional amb els altres i que aquelles expectatives normatives inicials que els humans vàrem adquirir en aquella interacció emocional són la base de les nostres normes morals.

Moralitat i empatia

Finalment, en els capítols 5 i 6 s'exploren les implicacions que aquesta visió de la motivació moral basada en la interacció té en altres debats en psicologia i filosofia moral. Per una banda, es dona resposta a la posició de Jesse Prinz en contra de l’empatia. Segons aquest autor, l’empatia no només no és necessària per la moralitat, sinó que és perjudicial. En contra d’això, la investigadora defensa que si la moralitat i l’empatia s’entenen pròpiament, destacant-ne la dimensió social i interactiva, el paper de l’empatia queda justificat com a mecanisme psicològic per a la motivació moral.

Per altra banda, es critica l’explicació evolutiva de Kyle Stanford sobre la nostra experiència dels judicis morals com si fossin externs. Segons aquest autor, en un cert moment evolutiu es va seleccionar el que ell anomena «externalització»: segons ell, els humans vàrem passar de sentir els judicis morals com a quelcom subjectiu per a veure’ls com a quelcom objectiu perquè això afavoria la cooperació en un grup de població cada cop més gran.

La investigadora defensa que l’externalització és un tret no només del judici moral, sinó del judici de valor en general. Per tant, l’evolució de l’externalització no és específica del judici moral. El que sí que és característic del judici moral és el que vivim com a imposat per la comunitat i alhora com a decidit per nosaltres. Aquesta experiència s’explica no perquè en cert moment es va seleccionar quelcom com l’«externalització», sinó perquè la moralitat depèn justament de la interacció amb els altres i això fa que estigui arrelada a les nostres motivacions i preferències, així com a les dinàmiques que hem après en interactuar amb els altres.

Finalment, es recapitulen les principals línies d’aquesta tesi i les principals conclusions assolides. Es destaquen també algunes de les preguntes que queden per contestar i que necessitaran ser tractades en futures investigacions.

Fitxa de la tesi doctoral

  • Títol: The second-personal dimension of our moral psychology
  • Autora: Carme Isern Mas
  • Programa de doctorat: Cognició i Evolució Humana
  • Director: Antoni Gomila Benejam 

Data de l'esdeveniment: 12/02/2020

Data de publicació: Wed Feb 12 07:09:00 CET 2020