Un estudi de la Universitat de les Illes Balears i la Universitat de Santiago de Compostel·la revela que l’aigua de la mar podria ser la font més destacada d’ingesta d’additius o components de plàstics com el bisfenol A o els ftalats. 

Un equip d’investigadors de la Universitat de les Illes Balears i de la Universitat de Santiago de Compostel·la ha publicat recentment un estudi que revela informació important sobre el paper dels microplàstics, presents a tots els oceans del món, com a portadors de substàncies químiques nocives en els ecosistemes marins.

El treball, publicat recentment a la revista científica Science of Total Environment, l’han elaborat investigadors del grup de recerca en Anàlisi per Injecció en Flux i Anàlisi de Traces (FI-TRACE) i en Ecologia Interdisciplinària de la Universitat de les Illes Balears i de l’Aquatic One Health Research Center (ARCUS) de la Universitat de Santiago de Compostel·la.

Malgrat que se sap que els peixos i altres animals marins ingereixen microplàstics, aquest estudi revela que aquestes petites partícules plàstiques podrien no ser la font principal d'exposició a certs compostos químics perillosos, com el bisfenol A i els èsters de ftalat, que es troben en molts productes de plàstic d'ús quotidià com envasos alimentaris i cosmètics.

Microplàstics a la cadena alimentària: una preocupació global

Els microplàstics, fragments diminuts de plàstic de menys de 5 mm, s'han estès arreu dels oceans. Aquestes partícules són conegudes perquè són perjudicials per a la vida marina, ja que poden causar lesions físiques quan les ingereixen els peixos, les aus i altres animals. A més, els microplàstics poden transportar substàncies químiques tòxiques afegides durant la fabricació del plàstic per modular les seves propietats fisicoquímiques, com el bisfenol A i els èsters de ftalats, sovint utilitzats com a plastificants en envasos, botelles i altres materials plàstics. La comunitat científica ha mostrat preocupació pel fet que aquests compostos puguin entrar a la cadena alimentària a través del consum de peix i representar un risc potencial per a la salut humana.

Simulació de l'alliberament de substàncies químiques en peixos

Per entendre aquest risc potencial, els investigadors varen dissenyar un experiment innovador que simula el procés digestiu dels animals marins. Varen crear aigua de mar artificial i fluids gàstrics i gastrointestinals per replicar les condicions dins del sistema digestiu dels peixos. Exposant els microplàstics a aquests fluids, varen poder observar quina quantitat de bisfenol A i ftalats es podia desprendre dels plàstics i podrien absorbir-la els peixos.

Resultats clau: l'aigua és la font principal d'exposició als compostos químics

Els resultats varen demostrar que només els compostos més hidrofílics, és a dir, aquells que es dissolen fàcilment en l'aigua, com el dimetil ftalat, el dietil ftalat i el bisfenol A, s’alliberen en quantitats significatives dins els fluids gàstrics i intestinals dels peixos.

Així doncs, aquests mateixos compostos hidrofílics, especialment el dimetil ftalat, dietil ftalat i bisfenol A, són els que es dissolen ràpidament dels materials plàstics tant en aigua dolça com salada, i contribueixen a la contaminació del medi aquàtic, sobretot en zones on s’acumula gran quantitat de residus plàstics.

Un dels descobriments més sorprenents de l’estudi és que la ingesta de microplàstics per part dels peixos no sembla que sigui la via principal d’exposició a aquests compostos químics. Mitjançant l'estimació de la ingesta diària de bisfenol A i èsters de ftalat, l'estudi conclou que l’efecte «cavall de Troia» dels microplàstics, com a portadors d’aquests compostos, és negligible. En realitat, la font d'exposició més important per als peixos sembla que prové directament de l'aigua de la mar, on aquests compostos químics es troben dissolts.

Malgrat tot, els plàstics són un perill

Tot i això, els residus plàstics que es troben a la mar continuen sent una de les fonts principals de contaminació per aquests compostos químics, ja que els plastificants i el bisfenol A es lixivien des dels materials plàstics cap a l’aigua.

L’investigador principal del grup FI-TRACE de la UIB, doctor Manuel Miró, assegura: «Els nostres resultats suggereixen que, tot i que els microplàstics representen un risc per als organismes marins, el seu paper en l'exposició a substàncies químiques orgàniques com són els plastificants és menor del que pensàvem fins ara. La major part del bisfenol A i dels ftalats que ingereixen els peixos prové probablement de la mateixa aigua».

Una crida a la investigació contínua

L'estudi posa en relleu la necessitat de continuar investigant els efectes dels microplàstics i dels compostos químics associats al medi ambient. Entendre d'on provenen aquests compostos nocius i com afecten els ecosistemes marins és essencial per desenvolupar estratègies que protegeixin tant la fauna com la salut humana.

Referència bibliogràfica

Javier López-Vázquez, Manuel Miró, José Benito Quintana, Rafael Cela, Pere Ferriol, Rosario Rodil. Bioaccessibility of plastic-related compounds from polymeric particles in marine settings: Are microplastics the principal vector of phthalate ester congeners and bisphenol A towards marine vertebrates? Science of The Total Environment, Vol. 954, 2024, 176308, ISSN 0048-9697, https://doi.org/10.1016/j.scitotenv.2024.176308. 

Data de l'esdeveniment: 29/10/2024

Data de publicació: 29/10/2024