Identificar els contactes amb els quals ha estat una persona infectada per un virus és clau en qualsevol pandèmia per detenir-ne la propagació. Això pot fer-se manualment, demanant-ho a la persona malalta, però és un camí extremadament lent i complex que requereix molts de recursos. Automatitzar aquest procés és l’objectiu principal de les aplicacions per a telèfons intel·ligents que s’han creat durant la pandèmia de coronavirus.
Un equip internacional d'investigadors del Regne Unit, els Estats Units i Espanya, entre els quals hi ha com a autor corresponent Lucas Lacasa, investigador associat de l'IFSC i professor de la Universitat Queen Mary de Londres, ha aportat dades noves sobre la utilitat d'aquestes aplicacions de rastreig digital de contactes (DCT) per controlar la propagació de la COVID-19. L'estudi, publicat a Nature Communications, analitza l'eficàcia de l'aplicació espanyola de SES, Radar COVID, després d'un experiment de quatre setmanes que s’ha fet a les illes Canàries, entre juny i juliol de 2020.
Per a l'experiment, finançat per la Secretaria d'Estat del Govern d'Espanya de Digitalització i Intel·ligència Artificial (SEDIA), els investigadors varen simular una sèrie d'infeccions de coronaviurs a la capital de la Gomera, San Sebastián de la Gomera, per veure si la tecnologia de l'aplicació Radar COVID podria funcionar en un entorn real per contenir un brot de COVID-19. Varen comprovar que més d’un 30 per cent de la població va adoptar la tecnologia i que aquesta era capaç de detectar al voltant de 6,3 contactes pròxims per individu infectat, la qual cosa era dues vegades superior a la mitjana nacional detectada utilitzant únicament el rastreig manual de contactes. No obstant això, els investigadors suggereixen que l'èxit de l'aplicació depèn en gran mesura de l'eficàcia de les campanyes de comunicació per animar la gent que se la descarregui i la faci servir.
El Dr. Lucas Lacasa comenta: «Encara que s'ha suggerit que el rastreig digital de contactes és un complement valuós per als programes de rastreig manual, i que ja l’han adoptat a diversos països, fins ara no hem tingut cap evidència experimental real que demostri l'eficàcia d'aquesta tecnologia».
El DCT es basa en l'ús d'aplicacions de telefonia mòbil per rastrejar els contactes i notificar a les persones el contacte recent amb unes altres que hagin donat positiu en la prova de la COVID-19. Ja l’han introduïda països de tot el món com a reforç al rastreig manual de contractes, però fins ara no se n'havia provat la utilitat en entorns de brots del món real.
A part de l'eficàcia d'aquests enfocaments, s'han plantejat altres preocupacions respecte del seu ús, com la possible detecció d'un gran nombre de falsos contactes pròxims, la baixa adopció i adhesió, i els problemes de privacitat.
Rodríguez P. et al. A population-based controlled experiment assessing the epidemiological impact of digital contact tracing, Nature Communications, https://doi.org/nature.com/articles/s41467-020-20817-6
Data de publicació: 28/01/2021