Escoltam... Llorenç Valverde Garcia, catedràtic de l'àrea de Ciències de la Computació i la Intel·ligència Artificial

«Les bombetes elèctriques no les varen inventar els fabricants d'espelmes» 

Llorenç Valverde Garcia és un enamorat de la innovació, la tecnologia i l'educació. El seu impuls creatiu l'ha fet investigar i treballar a diverses universitats d’arreu del món: la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i la University of California at Berkeley, entre d’altres. Llorenç Valverde té una trajectòria que combina docència, investigació i gestió administrativa. Col·laborador habitual dels mitjans de comunicació, ens atén, curiosament, rere una pantalla per parlar i reflexionar sobre l’aprenentatge en línia, les eines digitals d’educació i la utilitat, funcionalitat i repercussió social de la tecnologia. A partir del confinament, i ara més que mai, és convenient parlar sobre la importància de les TIC en la nostra societat, que, en aquests moments, ens ajuda a mantenir el contacte els uns amb els altres.

La trajectòria de Llorenç Valverde comença a l’Institut de Felanitx. Amb destresa en les matemàtiques des de ben jove, té l’oportunitat de partir de ca seva per aterrar a la Universitat Laboral d’Alcalá de Henares (Madrid). «Un lloc avançat per l’època», segons el catedràtic, on obté el batxillerat superior i es prepara per a la universitat. Tot i la recomanació d’un professor de matemàtiques de l’institut que estudiàs una enginyeria, «segons ell, el meu perfil era més d’enginyer», va triar fer la llicenciatura de Matemàtiques a la Universitat de Barcelona. La universitat, que esdevé el lloc idoni on satisfer la seva curiositat, és també on hi fa el seu primer descobriment en recerca. Al gaudi de la formació acadèmica s’hi va afegir «el plaer que hi ha darrere els descobriments vinculats a la recerca», una troballa fruit de la seva relació amb Nadal Batle, professor i investigador que va ocupar el càrrec de Rector a la Universitat de les Illes Balears entre 1982 i 1995.

Ràpidament, passa d’alumne a professor, com diu ell, «l’endemà d’haver-me tret la carrera». L’Escola d’Arquitectura de Barcelona tenia un lloc com a ajudant de classes pràctiques perfecte per a ell i és a la Facultat d’Informàtica de la UPC on presenta la tesi doctoral Mètodes matemàtics per a les lògiques multivaluades (lògica difusa) al 1982, un treball guardonat amb el Premi Ciutat de Barcelona d’estudis i investigacions de lògica i ciència cognitiva pures i aplicades. En només sis anys, es converteix en catedràtic de l‘àrea de Ciències de la Computació i la Intel·ligència Artificial a la Universitat Politècnica de Catalunya i, al 1989, torna a Palma per formar part del Departament de Matemàtiques de la Universitat de les Illes Balears. Tot i que va ocupar el càrrec de director, reestructurar el departament i agafar experiència en el món de la gestió, Llorenç Valverde afirma que no va acabar de trobar el seu lloc. Va ser un temps d’escassa investigació, però que el va permetre ampliar altres horitzons, primer, com a director d’un observatori de la societat de la informació a Barcelona, i, segon, com a Vicerector de Tecnologia de la Universitat Oberta de Catalunya.

Amb un peu a Mallorca i l’altre a Catalunya, el catedràtic va combinar docència, investigació i gestió. Dels vuit anys en què formà part de la UOC, el catedràtic va poder participar activament en un dels projectes més interessants i curiosos de la seva carrera: crear un nou campus digital interuniversitari. Un projecte de col·laboració entre universitats catalanes en què participava la Secretaria de la Informació de la Generalitat. Tot i que les difícils relacions entre les institucions acadèmiques dificultaven el procés del projecte, en Llorenç va saber i poder reconduir la situació iniciant un canvi de perspectiva: transformar la idea inicial —de creació del campus digital comú— a la d‘una plataforma on cada universitat podria aportar o disposar d‘un conjunt d‘eines digitals per incorporar-les al seu campus virtual.

Gràcies a l’experiència acadèmica i de gestió, Llorenç Valverde va assolir un cert protagonisme en el desenvolupament del projecte i, des de la UOC, la primera passa va ser cercar i triar un programari lliure per al seu campus virtual. L’objectiu era que el programari en qüestió permetés controlar completament els «evolutius» i poder gestionar-ne completament els canvis interns i les actualitzacions. En aquell moment, la feina semblava que era triar entre dues opcions: «Em vaig passar un any per decidir si adoptàvem el Moodle o el Sakai». Una decisió complicada, tenint en compte les dificultats per tornar enrere la decisió, «quedes completament dependent» del programari que tries i després «has de gastar una fortuna per canviar-lo». Tenir poc pressupost força l’enginy, i la tria havia d’estar ben fonamentada. Per tant, Llorenç Valverde visità altres universitats per conèixer de primera mà com funcionaven amb cada un d’aquests programaris.

Primer de tot, va anar a la seu central Universitat Oberta del Regne Unit. Després d’un parell de dies de visita, Llorenç Valverde es va topar amb el mateix problema: la gestió dels «evolutius». Aquella universitat tenia la capacitat de fer petits canvis al marge del desenvolupament principal del programari, però, alhora, en quedaven fora les actualitzacions i evolucions estructurals. Acabades les feines, viatjà cap a la Universitat de Stanford a Palo Alto per veure com els hi anava Sakai i, al cap d’un parell de dies, es troba amb el mateix problema. Aquesta experiència el va obligar a replantejar-se el projecte, com afirma: «La pregunta no era Moodle o Sakai; la pregunta era què puc fer que em permeti tenir el control sobre el campus sempre i no haver de dependre d’una versió nova». La resposta va venir del MIT (Institut de Tecnologia de Massachusetts). L’oficina de tecnologia educativa de la universitat estatunidenca començava a treballar en un projecte de creació d’un campus virtual independent, una eina que permetria tenir-ne el control absolut. La idea s’adequava a la perfecció al projecte dirigit per Valverde, per tant, el que quedava era entrar en contacte amb els iniciadors d’aquest i aprofitar la idea per desenvolupar-la amb l’equip de tecnologia educativa de la UOC.

Feina feta, el catedràtic explica que l’experiència el va introduir en el món de l’aprenentatge en línia i de les possibilitats de l’educació a distància. Un tipus d’ensenyament clau per a la continuïtat d’aquest curs acadèmic excepcional que hem viscut i que, alhora, ens ha mostrat la necessitat de millorar la infraestructura digital. Hores d’ara, l’accés a internet s’ha convertit en un producte de primera necessitat: «la fibra òptica no és un luxe», diu el catedràtic. Manca un poc d’empenta per democratitzar els canvis tecnològics imprescindibles per adaptar-se a les necessitats o, com veurem més endavant, a les comoditats del moment. Per altra banda, també cal dir que el canvi tecnològic té un impacte social que sovint no tenim en compte. Per exemple, és inevitable pensar en què succeeix quan s’introdueixen aparells electrònics nous en el nostre dia a dia i en la polèmica que sovint deriva del seu ús. Llorenç Valverde ens recorda aquest fet citant el sociòleg Neil Postman: «El problema de fons és que l’adopció de qualsevol tecnologia sempre és un pacte fàustic [...]: guanyam  alguna cosa a costa de perdre’n d’altres». L’adopció d’una tecnologia, segons el catedràtic, «hauria de ser fruit d’un pacte social, i no ho és». Llorenç Valverde apunta que, moltes vegades, l’impuls ve des d’un interès purament econòmic i conclou que l’esforç de l’adaptació al canvi tecnològic s’ho ha de valer, i moltes de vegades això no ho tenim clar. Per tant, esdevé imprescindible plantejar-nos què inventam, perquè ho inventam i quines conseqüències socials tindrà aquesta invenció.
 
Des d’aquesta perspectiva, Valverde va ser l’impulsor de Les Seduccions de la Tecnologia Informàtica, una assignatura de lliure configuració que tenia per objectiu analitzar la relació entre la tecnologia i l’ésser humà, i reflexionar sobre els canvis socials que comporta aquesta interacció. Una assignatura que va tenir un cert èxit entre els alumnes i que possibilità, entre altres coses, la participació d’un dels pares d’internet, Vinton Cerf, qui va ser apadrinat per Valverde en la seva investidura com a doctor honoris causa per la Universitat de les Illes Balears al 1998. És cert que hi ha debat als mitjans de comunicació sobre l’impacte de les tecnologies en la vida de les persones. Una tasca necessària que, paral·lelament a la docència i la investigació, Llorenç Valverde féu des de columnes d’opinió: una, al suplement de Ciència i Salut de la Universitat de les Illes Balears, i, l’altra, al Diari de Balears. Segons el catedràtic, aquesta és una part del compromís dels investigadors amb la transferència dels coneixements a la societat i de la necessitat de reflexió i anàlisi pública sobre la ciència i la tecnologia.
 
Seguint el fil, parlam sobre diversos tipus d’innovacions tecnològiques i la implicació que tenen tant la casualitat com el fracàs en el procés d’innovació. Primer de tot, hem de tenir en compte que existeixen dos tipus d’innovacions: la rupturista i l’evolutiva. Per una banda, Llorenç Valverde ens explica el concepte d‘innovació rupturista amb un exemple ben graciós: «Les bombetes elèctriques no les varen inventar els fabricants d’espelmes». En aquest sentit, podem imaginar que el canvi esdevé transcendent, perquè comporta un trencament amb el sector anterior —no és impulsat pels fabricants d’espelmes—, i, en aquest cas, una modificació de la font d’energia. Per altra banda, la innovació evolutiva és la que succeeix amb el canvi d’una bombeta incandescent, a una de baix consum fins arribar al LED, una evolució que no implica canvi de font, en el qual el sector està involucrat i que comporta una optimització del mateix producte. Totes aquestes idees estan recollides a Set fracassos que han canviat el món. Del rentavaixelles a la telefonia mòbil (Editorial UOC, 2014), un llibre de to humorístic que analitza el curiós procés rere la invenció tecnològica a través de diversos casos. Però, en aquest punt ens demanam: quin és l’origen d’aquest impuls per la invenció? Segons Llorenç Valverde, «la necessitat no és la única mare de la invenció i la innovació:  el luxe també hi té una part important. Hem de mester aigua i aire per viure, però, ningú diu que l’aigua ha de ser de la gelera i que l’aire ha de ser condicionat». La necessitat no és el principal factor que s’ha de tenir en compte en el moment d’inventar o innovar, al contrari del que molts pensaríem, sinó que, moltes vegades, la cerca de certa comoditat també hi té a veure. Finalment, per resoldre els misteris de la innovació, el catedràtic ens conta que existeixen exemples en el món de les matemàtiques que ens mostren que, rere la casualitat o el fracàs, s’amaguen descobriments inesperats. Concretament, del fracàs en la recerca a la solució de problemes clàssics, com la duplicació del cub o la quadratura del cercle, en varen sorgir les corbes còniques, que, molt posteriorment, es va saber que descrivien les òrbites dels planetes.
 
Hores d’ara podem dir que ni la casualitat ni la arbitrarietat, sinó l’esforç i el treball constant, han fet de Valverde un bon divulgador. A més, és evident que com a docent i investigador ha estat un dels impulsors cabdals en el desenvolupament de la comunitat universitària digital. Una trajectòria acadèmica que manté ben viva i ocupada, ja sigui codirigint una tesi doctoral sobre l‘accessibilitat a internet, o investigant la figura i obra de Ramon Llull, entre d‘altres, com a precursor de la informàtica, un aspecte poc conegut del vessant científic de l’il·lustre mallorquí. Projectes actuals que s’uneixen a un «retorn als orígens», com diu ell, amb l‘estudi de la intel·ligència artificial, una investigació en auge i a la qual destinarà els darrers anys. 

Situant-nos en el context actual de pandèmia, rebrots i confinament, Llorenç Valverde és curós a l’hora de fer prediccions del que passarà amb la universitat, però, el que pareix evident és que l‘educació a distància agafarà protagonisme. Aquesta realitat alhora comporta una certa pèrdua en la interacció amb els alumnes, lamenta el professor. Si més no, Valverde és un professor amb vocació, que «fa pensar» els alumnes; més interessat a generar preguntes que a oferir respostes i que continua el seu camí a la Universitat de les Illes Balears. 

Destacam un tall de l'entrevista...

Data de l'esdeveniment: 26/07/2021

Data de publicació: 26/07/2021