Pel que fa a la història de l'art a Mallorca, «el segle XIX va pensar i el segle XX va fer» 

Catalina Cantarellas Camps és catedràtica d’Història de l’Art per la Universitat de les Illes Balears i ha centrat la investigació en la Història de l'Art, sobretot en la seqüència dels segles XIX i XX. Fou la investigadora principal del grup de recerca PATRICUL (Patrimoni Cultural i Artístic), de catalogació, conservació i recuperació del patrimoni. Una dona que parla sense filtres sobre la gestió del Patrimoni Cultural de les Illes Balears. Recentment, ha rebut el premi Ramon Llull de reconeixement a la trajectòria professional, vinculada a l’estudi de l’art mallorquí contemporani i a la protecció del patrimoni cultural, i la Medalla d'Honor de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Sebastià de les Illes Balears, per la seva rellevància en el camp de les arts.

Arquitectura, pensament, sensibilitat, coneixement i no dir «tanmateix» són els ingredients imprescindibles per imaginar-nos la trajectòria de Catalina Cantarellas. Quan manquen pocs mesos perquè conclogui l’etapa de professora emèrita de la UIB, ens sentim afortunats de participar en una lliçó que imparteix fora les aules i que tracta de les particularitats de l’art mallorquí dels segles XIX i XX. Parla dels protagonistes d’aquestes èpoques, la seva aportació a la historiografia de l’art, sobre el naixement i consolidació del concepte de patrimoni, i com aquest ha influït en la protecció dels catàlegs i béns de l’illa.
 
Giram la vista cap als anys seixanta, temps de la refundació de l’Estudi General Lul·lià i del funcionament de la Facultat de Filosofia i Lletres, adscrita a la Universitat de Barcelona. Un context de modernització i canvi en el qual Catalina es llicencià en Prehistòria i Història Antiga. Passat un temps, es doctorà en Història a la Universitat de les Illes Balears i focalitzà l’ atenció en la investigació en història de l’art. La seva tesi implica un canvi de paradigma. La catedràtica ens explica que, en aquell temps, es concebia que «la història de l’art havia de tenir 100 anys d’antiguitat per poder-la estudiar». Per tant, no pogué fer la tesi sobre el període que volia, el segle XX, i es va centrar en el XIX. Hagué de pujar, per tant, molts esglaons des de la prehistòria fins a l’art del segle XIX.
 
Segons la catedràtica, el segle XIX, a Espanya, és l’època de la «il·lustració insatisfeta», d’un liberalisme moderat, ric en pensament: «el segle XIX va pensar i el XX va fer». En aquest context, sorgeixen dues figures: Gaspar Melchor de Jovellanos i Josep Maria Quadrado. Del primer, en destaca l’època d’exili a Bellver. Una figura important en el camp de la investigació històrica de la Llotja o del convent de Sant Domingo i pels seus ideals renovadors en l’ensenyament o agricultura. Del segon, les aportacions historiogràfiques i la defensa del patrimoni constructiu a Mallorca.
 
En aquesta època, es conforma la noció de patrimoni. En concret, es revalora el concepte, que «es crea a final del segle XVIII a França i s’escampa ràpidament». Aquest origen s’explica, alhora, pel context de desamortització dels béns de l’Església —enderrocaments dels convents— i les exportacions il·lícites, ja al començament del segle XIX. Un exemple, a Mallorca, n’és l’enderrocament del convent de Sant Domingo, a Palma. Era un convent enorme, relacionat amb la inquisició, que va ser enderrocat durant el Trienni Liberal (1800-1821). Hem de tenir en compte que la idea de patrimoni va sorgir per protegir els béns que seguien en peu, com el claustre del convent de Sant Francesc (Palma). Els que no foren enderrocats canviaren d’ús. Per exemple, el de Sant Francesc, que convertiren en museu, quarter o presó, i, amb l’objectiu de salvaguardar l’immoble, en demanaren la protecció a les autoritats competents. Amb el temps, només n’arribaren a conservar el claustre.
 
Tornant a la protagonista, aprofitam per demanar-li sobre paper de les dones. Pel que fa a la seva petjada, la catedràtica afirma que, tot i que hi varen haver aportacions d’artistes durant el segle XIX, les referències de l’època es perden: apareixen com a aficionades i la seva obra no es destria amb prou claredat. El seu rastre no s’ha investigat; la seva obra queda com una incògnita a l’espera de ser descoberta. A part, s’hi afegeix una altra dificultat: trobar la mateixa producció artística.
 
Continuam conversant i ens introduïm en l’àmbit del patrimoni, una tasca que ha implicat crear catàlegs arquitectònics de la ciutat de Palma o inventaris dels béns mobles de l’Església catòlica a les Illes Balears, entre d’altres. La màxima és: «si no coneixes, no pots conservar». Segons la catedràtica, queda feina pendent: actualitzar aquests catàlegs i inventaris. La solució implica crear una carta de risc, que permeti conèixer què hi ha i sobre quins elements és més urgent intervenir. És una feina que s’ha de fer en col·laboració amb les autoritats polítiques, imprescindible per a la restauració dels béns o per al control de les peces, en cas de robatori.
 
Alhora, una protecció completa del patrimoni necessita partir d’una concepció més àmplia. Hem de pensar sobre el patrimoni en termes de territori. La idea tradicional només tenia en compte el monument aïllat; més endavant, la perspectiva canvià. La peça havia de ser avaluada tenint en compte l’entorn en el qual s’havia d’inserir. Actualment, si els grans edificis estan preservats, s’ha de posar èmfasi en la protecció del medi ambient, del territori: «Hi ha determinades construccions que les pots salvar amb aquesta idea de territori, d’entorn, perquè defineixen tot un carrer. Es comprèn que el seu sentit és en conjunt». Una perspectiva holística que entén que la relació de les parts forma el tot, que preservar entorns i ambients, cada casa, plaça i carrer és preservar el territori i, per tant, el nostre patrimoni. Un treball que, com afirma, «depèn de la sensibilitat i del coneixement de qui hi intervé». I, alhora, nosaltres també hi afegim l’experiència.
 
Tot i no sentir-se còmoda davant els reconeixements obtinguts, avalen tots els anys d’investigació i de participació, tant a la Universitat com a les institucions encarregades de vetllar pel patrimoni de Mallorca i Palma: la Ponència Tècnica del Consell de Mallorca o la Comissió del Centre Històric de Palma. De la Universitat, en recorda i destaca, com diu ella, «un miracle»: els alumnes. El simple plaer de sentir «que després d’haver-te tingut et continuïn saludant», és una recompensa de qui ha tingut cura de l’entorn. Emperò, al mateix temps, no oblidam la realitat de les dones en el món acadèmic. Segons la catedràtica: «En el seu moment, no vaig ser-ne conscient, però, amb el temps, reconstrueixes determinades coses». La realitat de la Universitat parla per si mateixa: pocs càrrecs de responsabilitat i una forta divisió de gènere, segons les carreres —pensem en les disciplines STEM. No és fàcil, i la catedràtica ha sabut desfer-se’n gràcies a l’empenta i alegria que la caracteritzen. Aquests anys, ha estat una veu de la Universitat amb caràcter, consciència i coneixement de causa. 

Destacam un tall de l'entrevista...

Data de publicació: Wed May 26 08:54:00 CEST 2021