«Els grans avenços evolutius no s'han fet per competència, sinó que s'han fet per facilitació, complementarietat, cooperació i, finalment, simbiosi»
Antoni Martínez Taberner és professor emèrit del Departament de Biologia de la Universitat de les Illes Balears i membre del grup de recerca d’Ecologia Interdisciplinària. Té una llarga trajectòria com a docent i investigador. Des dels anys vuitanta, ha exercit de professor del grau de Biologia i del grau d’Enginyeria del Medi Rural a la UIB, i de director del Màster en Paisatge i Restauració (2000-2015) i del d’Ecologia Marina (2015-2018). A més, ha estat professor visitant a altres universitats del Regne Unit, i professor sabàtic convidat a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (UPC). Paral·lelament, ha estat president de la Societat d’Història Natural de les Illes Balears i president fundador de l’associació Tramuntana XXI.
Ple de curiositat i sensibilitat per l’ecosistema que ens envolta, el professor afronta el repte de la ciència com un joc en què avançar és el mínim exigible. Ha estat al capdavant d’una multitud de projectes que sempre tenen un element particular, un distintiu personal i influenciat pels principis de l’ètica i l’estètica ambiental.
A principi dels anys setanta, la inquietud pel simple coneixement el va empènyer a les portes de la Universitat. D’aquests començaments, n’explica: «No feia comptes ser professor d’universitat; necessitava entendre de què anava la vida». El motiu és ben clar: «Hi vaig entrar únicament purament i exclusivament per curiositat, però em vaig enredar 35 anys més a la UIB». Idees clares. Va començar la llicenciatura de Biologia, que, en aquells moments, impartia a Palma una delegació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Acabada la llicenciatura, va entrar com a professor ajudant a la UIB gràcies a les publicacions de la tesina sobre els índexs de velocitat de recuperació d’ecosistemes terrestres després dels incendis i tot seguit va fer la tesi sobre la fisicoquímica de l’Albufera, al mateix temps que col·laborava fent campanyes oceanogràfiques en l’antic institut d’Investigacions Pesqueres de Barcelona (CSIC).
Antoni Martínez va fer recerca i investigació fins l’any 2000 i comenta: «aquesta tasca, tot i que era necessària i enriquidora en coneixements, en centres de recerca i sobretot en persones magnífiques, no em deixava satisfet. En l’ecologia, has d’intervenir», i, per tant, era moment de canviar d’aires i endinsar-se en una investigació més aplicada. Per tirar endavant aquest repte, Antoni Martínez comenta que necessitava trobar un llenguatge comú amb aquella gent que realment transforma el paisatge: arquitectes i enginyers. És a dir, necessitava contactar i influir amb la manera ambientalment poc amigable que sovint veiem a les intervencions sobre el territori. En sintonia amb aquest repte, va néixer el Màster en Paisatge i Restauració. L’objectiu era donar, des dels valors de l’estètica i l’ètica ambiental, fonaments teòrics i eines tècniques als alumnes (majoritàriament, enginyers i arquitectes) per comprendre i transformar el paisatge i, alhora, establir sinergies amb el món de l’enginyeria i l’arquitectura.
En el marc del màster, varen sorgir projectes, com ara la restauració de pedreres, de parcs litorals, de torrents, de jardins històrics (el de Raixa), de corredors ecològics, parcs urbans de bioclimatització (la Falca Verda de Palma), etc.
L’ecologia urbana
Ens movem del camp a la ciutat per introduir la reflexió de l’ecòleg sobre l’urbanisme i el territori.
Antoni Martínez té clar que «si, a més, per mantenir-se econòmicament ha de créixer sense aturar, arribam a la conclusió trivial que això acabarà malament. El zenit dels recursos (anabolisme) en general i el canvi global (catabolisme) ens obliguen a fer les coses d’una altra manera, i sobretot ens obliguen a dissenyar una nova economia que incorpori la comprensió dels processos físics o naturals. Aquest és el problema ecològic principal; un problema que no podrà resoldre l’economia convencional».
Per Martínez Taberner «la ciutat és una màquina termodinàmica poc eficient, però la podem millorar si dissenyam les rutes de retorn dels residus i minimitzam el transport horitzontal dels recursos, és a dir, si en verticalitzam el metabolisme (km =0). Per altra banda, cal redissenyar la línia de la costa i les voreres dels torrents, que són zones calentes o de risc pel canvi climàtic, cosa que ja sabíem des dels anys vuitanta, però, tot i que ha passat molt de temps per fer-hi qualque cosa, encara continuam així. Per altra banda, hem de fer habitable la ciutat i ho podem fer amb bioclimatització i amb fórmules passives, com serien arbres (enlloc d’aparcaments), aigua evaporable (aigua residual recuperada), entrada de brisa marina (corredors fluvials i entrades en general), color blanc reflectant, etc.
Seguint aquest fil, parlam sobre el Pla Territorial de Mallorca, amb el projecte de creació de corredors ecològics que connectaven els ANEI i ARIP de la Llei d'espais naturals, fent una autèntica xarxa de connectivitat. Per projectar les falques verdes a la resta del territori, hi ha proposats tres corredors complementaris a la Serra de Tramuntana : el corredor del Pla, entre la carretera d'Inca i la de Manacor; el corredor de Llevant, entre la carretera de Manacor i la de Campos, i el corredor de Migjorn, entre la carretera de Campos i el litoral, tots amb una solució de continuïtat amb les falques verdes del PGOU de Palma. Una estratègia que també pretén contrarestar la petjada ecològica de les carreteres (la Mallorca calenta) i conservar el patrimoni rural i natural (la Mallorca plàcida).
Una obsessió de biòleg: «Tu o jo podríem fer feina si no fos per la simbiosi amb el forner, la tècnica que manté la xarxa, el femater que elimina la teva entropia...? Som un superorganisme, més enllà dels eusocials»
Contra la competitivitat, el consum desfermat i una visió rígida de la teoria darwiniana de la selecció natural, el professor posa l’èmfasi en la potencialitat de la cooperació en el transcurs i evolució de la vida, una vida que ell concep d’una manera holística: «Els grans avenços evolutius, que anomenam canvis de nivell d’organització i els físics els nomenen salts quàntics, no s’han fet per competència, sinó que s’han fet per facilitació, complementarietat, cooperació i, finalment, simbiosi». La termodinàmica de sistemes oberts condueix tant a dissipar entropia com a concentrar ordre o neguentropia, i, vist així, la gènesi puntual d’ordre, tant en els cristalls, com en un fibló, un procariota, un pluricel·lular, un ecosistema o una ciutat, és una conseqüència física esperable».
Aquesta perspectiva convida a mirar-nos com a éssers vius en relació contínua i necessària, no solament entre humans, sinó també entre tot allò que conforma el nostre ecosistema. Segons l’ecòleg, «la competitivitat en els humans és una malaltia, una cosa absolutament ridícula que destrueix la persona, la convivència i l’entorn. Una invitació a fer més aviat més coses més mal fetes, una gran passa cap a la insostenibilitat. L’ecologia no va així, i la biosfera n’és un exemple». De fet, el treball que ha fet tots aquests anys també n’és un exemple, i així és com ho ha intentat transmetre als alumnes, «siau competents i cooperatius com la vida mateixa». La necessitat de col·laborar amb altres professionals complementaris, ja siguin enginyers, historiadors o arquitectes, ha marcat la seva carrera, la qual cosa li ha permès desenvolupar projectes alternatius i capdavanters, sempre en escrupolosa harmonia amb el paisatge, que és una cosa viva, complexa i amb una lògica pròpia que no escapa de l’activitat humana.
Un comiat per als alumnes
El professor Antoni Martínez diu que es vol acomiadar dels alumnes i ho fa així: «Als alumnes, els diria que he procurat tenir un poc de paciència i ser delicat a l’hora de sembrar, però sempre he sabut que, arribat un moment determinat, tot pren. Aquestes qualitats necessàries per conrear són les mateixes que ha de menester un professor per sembrar idees i aferrar el gust del saber en els estudiants predisposats a la fertilitat del coneixement. Com les plantes, les persones cultivades sempre creixen. Som ben conscient que el coneixement no és immediat, no ofereix una recompensa de dopamina i adrenalina; el joc d’aula solament serveix per als més petits. Que l’emoció del descobriment s’encomani a l’alumne ajuda i molt, però la satisfacció de la comprensió requereix serenitat i s’ha de relacionar amb altres neurotransmissors. El professorat lluita difícilment contra l’allau de propaganda de recompenses immediates i addictives, també de la informació fàcil i gratuïta, i no sempre és senzill que l’estudiant, normalment un jove semblant a un sac d’hormones, vulgui entrar en el camí iniciàtic de la comprensió. Al cap i la fi, la felicitat de la ingenuïtat és còmoda i la comprensió, dolorosa. Malgrat tot, “la Natura és un poema enigmàtic”. Són paraules de Plató, i paga una vida fruir del poema i desxifrar-ne l’enigma. Això és el que he volgut ensenyar.
Fa temps que es va imposant la decadència de l’optimisme il·lustrat; ens hem acostumat a viure amb poca esperança. Vosaltres sou l’esperança que ens queda».
El professor Martínez Taberner conserva un record molt clar: «El primer dia que vaig venir a la Universitat com a estudiant, vaig seure a la vorera a esperar que obrissin». Comenta que va demanar a la persona qui tenia devora, que era Vicenç Thomàs, actual president del Parlament de les Illes Balears, «Com serà el nostre futur?». Ambdós estàrem d’acord: «esperarem que obrin i ja ho veurem».
Destacam un tall de l'entrevista...
Data de l'esdeveniment: 26/02/2021
Data de publicació: 26/02/2021