La tesi doctoral de Julia Frimodt Christensen estudia l’experiència afectiva dels espectadors de la dansa
La tesi doctoral de Julia Frimodt Christensen, defensada a la Universitat de les Illes Balears, aprofundeix en l’estudi de la influència de l’art, concretament la dansa, en la ment humana. La tesi l’ha dirigida el doctor Camilo J. Cela Conde, del Departament de Filosofia i Treball Social, i el doctor Marcos Nadal Roberts, del Departament de Psicologia de la UIB i de la Universitat de Viena.
En totes les cultures i tots els temps hi ha hagut activitats artístiques en la vida quotidiana dels humans. De fet, l’espècie humana és l’única que té aquesta conducta en el seu repertori. Per això té sentit assumir d’entrada que l’art té una funció clau per a la ment humana. Es sorprenent, des d’aquest punt de vista, que el coneixement sobre la manera com el cos i la ment humana reaccionen davant l’art sigui encara escàs. Només des de fa una dècada, una disciplina científica nova, anomenada neuroestètica, ha començat a considerar aquesta qüestió intrigant, fins i tot per a les arts visuals i la música.
La dansa no només mou físicament, sinó que també commou emocionalment. No hi ha gairebé cap experiència tan altament plaent i trista que la desesperació de Soler davant la pèrdua de Nikiya en el ballet de La Bayadère, ni tan eròtic i interessant com Maya Plisetskaya en el Boléro de Maurice Béjart. Per aquest motiu, l’objectiu principal de la tesi doctoral de Julia Christensen va ser investigar amb metodologia experimental rigorosa l’experiència afectiva dels espectadors de la dansa.
En primer lloc, es va crear una nova biblioteca de moviments de dansa per tal d’utilitzar uns moviments molts naturalístics en els experiments fets en el marc d’aquesta recerca. Els resultats assolits varen confirmar la hipòtesi que els moviments de dansa varen induir respostes afectives en els espectadors. Aquestes respostes varen ser tan fortes que es varen poder mesurar corporalment. En particular, es varen fixar uns elèctrodes als dits dels espectadors durant l’experiment. És una metodologia molt utilitzada que es basa en el fet que quan es té una resposta afectiva les mans comencen a suar i els elèctrodes als dits poden registrar aquest canvi.
Posteriorment, es va fer un altre experiment per saber si la música contribueix a aquesta experiència afectiva, i de quina forma. Els resultats varen mostrar que la resposta afectiva de l’espectador s’incrementa si la dansa i la música comparteixen certes característiques (per exemple un moviment lent i letàrgic amb una musica similar a la ben coneguda de La mort del cigne). En un tercer experiment, es va comparar la resposta afectiva de persones expertes en dansa (ballarins) amb la resposta de persones sense cap experiència en dansa. El resultat fou que els ballarins són molt més sensibles emocionalment davant l’expressió afectiva dels moviments que els no experts.
La tesi també planteja les possibles funcions i els mecanismes a través dels quals la dansa (i l’art en general) podria contribuir al benestar. La quantitat d’evidència que ja està disponible és molt gran, però encara es troba molt fragmentada i no és accessible com una imatge coherent per les múltiples disciplines des de les quals s’origina. Així, la tesi doctoral de Julia Frimodt fa un primer intent de dibuixar aquesta imatge de manera integrada.
Fitxa de la tesi doctoral
- Títol: Dance moves: Affective responses to expressive body movement
- Autora: Julia Frimodt Christensen
- Programa de doctorat: Cognició i Evolució Humana
- Departaments: Psicologia i Filosofia i Treball Social
- Directors: Camilo J. Cela Conde i Marcos Nadal Roberts
Data de publicació: 21/11/2014