Un estudi de l'IFISC (CSIC-UIB) analitza la mobilitat humana en les grans ciutats inspirant-se en el model gravitatori
La pol·lució urbana, la qualitat de l'aire, la demanda de noves infraestructures, la difusió d'epidèmies, l'estructura de la ciutat o les condicions econòmiques són algunes de les qüestions que es poden beneficiar de l'estudi de la mobilitat humana. Des d'un punt de vista teòric, hi ha dos enfocaments que s’han aplicat de manera majoritària per a l'anàlisi de la mobilitat: per una banda, els models d'«oportunitat», segons els quals certes àrees tancades suposen un atractiu per als agents, i, per l’altra, els gravitatoris, que estableixen els punts més atractius, l'interès dels quals decau amb la distància a mesura que ens n’allunyam. El model gravitatori s'inspira en les clàssiques lleis de Newton, segons les quals la població treballadora actua com a massa i la mobilitat és atreta cap a nuclis urbans.
Un estudi realitzat per investigadors de l'Institut de Física Interdisciplinària i Sistemes Complexos (IFISC, UIB-CSIC) i publicat a la revista Nature Communications planteja estudiar la mobilitat diària entre el domicili i el lloc de treball amb un camp vectorial. L'existència del camp i les seves característiques s'ha corroborat en grans ciutats de tot el món amb dades tant del cens com de Twitter. De fet, emergeix un patró molt definit orientat envers el nucli central de les ciutats. Aquest camp, gràcies a les propietats matemàtiques observades empíricament (irrotacionalitat) deriva d'un potencial escalar que caracteritza la mobilitat pendular a les ciutats, que, com els potencials gravitatoris, pot tenir un o més centres, segons la manera com s'organitzin els fluxos. Entre els seus avantatges hi ha el fet que admet un tractament analític amb lleugeres simplificacions.
La forma dels camps que es defineixen permet d’obtenir una representació fidel de la manera s'organitza la mobilitat de la massa laboral a les ciutats, de manera que troba els punts de més atracció i redefineix els límits de l'àrea metropolitana. Fins i tot s'observa que hi ha grups de «petites ciutats» que formen sistemes gravitatoris anàlegs als sistemes binaris o ternaris que es poden observar en astrofísica. Així mateix, apareixen punts d'equilibri (anomenats punts de Lagrange) en els quals la suma dels vectors d'atracció resulta zero. Aquests punts tenen un paper important en l'anàlisi teòrica de la proposta.
Aquest estudi obre les portes al desenvolupament de tècniques més profundes que permetin entendre d’una manera més analítica la mobilitat humana recurrent.
Referència bibliogràfica
Mazzoli, Mattia; Molas, Àlex; Bassolas, Aleix; Lenormand, Maxime; Colet, Pere i Ramasco, José J. (2019). Field theory for recurrent mobility. Nature Communications, 2019. 10:38965. https://doi.org/10.1038/s41467-019-11841-2
Data de publicació: 29/08/2019