El nivell de la mar i els fenòmens extrems funcionen per separat

Una investigadora de l’IMEDEA (CSIC-UIB) lidera un grup universitari internacional que investiga els canvis en els components associats a les tempestes usant una nova metodologia

Els efectes negatius del canvi climàtic es fan notar cada vegada amb més intensitat a la mar i el seu entorn. Una de les conseqüències més nocives d'aquest fenomen és la pujada del nivell de la mar que des de principis del segle XX s'està experimentant, un fet que pot desembocar en inundacions, trencament de dics o infraestructures de contenció (a causa de tempestes que poden ser cada vegada més fortes), destrucció d'ecosistemes de cotes baixes o pèrdua de superfície de platja. Una sèrie d'impactes que tenen gran calat en matèria ecològica i socioeconòmica.

Al costat de la pujada del nivell de la mar, els fenòmens extrems, associats a sistemes atmosfèrics de tipus sinòptic, és a dir, a tempestes, també s'han convertit en un problema derivat del canvi climàtic, un contratemps que quan s'uneix al primer pot arribar a causar grans estralls. Així, ens trobem davant dos fenòmens diferents però que convergeixen en un punt i causen danys de vegades irreparables.

A l'hora d'estudiar aquests dos fenòmens, els investigadors es troben que «en general, les observacions que hi ha del nivell de la mar aglutinen tots els processos. Quan estudiam això, tenim una xifra que ens indica l'altura a la qual es troba l'aigua, però no sabem quina part d'aquest valor correspon realment al nivell mitjà o a la tempesta. Com a conseqüència, aquests elements s'estudien junts, i així coneixem, fins ara, que gairebé tots els canvis dels fenòmens extrems estan associats als canvis en el nivell del mar, és a dir, sempre s'ha pensat o s'ha donat per fet que van evolucionant junts», com explica la doctora Marta Marcos, investigadora de l'Institut Mediterrani d'Estudis Avançats (IMEDEA, CSIC-UIB) i responsable d'aquest estudi en el qual ha col·laborat la Universitat de Cadis.

És en aquest punt on els investigadors, liderats per la doctora Marcos, varen decidir centrar-se, ja que «nosaltres, el que ens preguntem és com, si són dos processos diferents, un evoluciona simplement al so de l'altre». Per això, el professor del Departament d'Estadística i Recerca Operativa de l’UCA, Ángel Berihuete, utilitzant una extensió dels filtres Kalman per a processos de Poisson, va analitzar milers de dades resultants de 77 sèries registrades en els últims 50 anys. Segons precisa Berihuete, «gràcies a això vàrem poder constatar que tots dos fenòmens no només neixen de forma independent sinó que també evolucionen per separat. És més, fins al moment hi havia indicis en alguns llocs que existien fenòmens extrems que evolucionaven més ràpid o més a poc a poc que el nivell de la mar, però eren només indicis, ningú no havia fet una anàlisi com la nostra i ho havia demostrat».

Així, els investigadors han analitzat per separat tots dos components tenint com a referència totes les sèries històriques disponibles en els repositoris de dades de caràcter internacional, encara que centrats en gran manera a Europa i les costes americanes.

«Hem aconseguit separar els components i hem aïllat els que van associats a les tempestes. Això ens ha permès dues coses: la primera ha estat desenvolupar i engegar una metodologia nova, complexa i robusta que ens ha donat molt bons resultats. I la segona és que, a part dels resultats, a partir d'ara hem de tenir en compte que les tendències de nivell mitjà, des d'un punt de vista científic, i la variabilitat de la tempesta van per separat», com sosté Marta Marcos.

D'aquesta forma, també varen poder apreciar que «hi havia una variabilitat d'aquests fenòmens i que aquesta, a més, s'agrupa de manera regional, és a dir, sembla que depèn de processos de gran escala atmosfèrica, de grans connexions. Per tot l'Atlàntic nord, per exemple, varia més o menys de la mateixa forma, encara que amb les seves corresponents diferències entre la costa europea i l'americana». Aquest equip científic ha observat que els fenòmens més intensos solen ocórrer junts, és a dir, «en èpoques de major nombre d'extrems aquests solen ser més forts», sentencia la doctora Marcos.

Els resultats d'aquest intens treball, en el qual també participen Francisco M. Calafat, del National Oceanography Centre de Southampton (Anglaterra), i Sönke Dangendorf, de la Universitat de Siegen (Alemanya), s'han publicat a la revista Oceans.

Després d'aquesta troballa, aquest grup universitari internacional vol fer un pas més: «nosaltres fins ara treballàvem amb sèries de dades que és el que hi havia disponible. Ara s'ha fet una nova campanya de recollida de dades, sèries que normalment no estaven en repositoris internacionals i ara sí i que ascendeixen a 1.200. Per això, el futur més immediat serà corroborar tot el que ja hem fet i intentar cobrir més punts de les costes a nivell mundial», conclouen.

Font: UCC+i de la Universitat de Cadis i IMEDEA (CSIC-UIB)

Referència bibliogràfica:

Marcos, Marta; Francisco M. Calafat; Berihuete, Ángel; Sönke Dangendorf (2015): "Long-term variations in global sea level extremes", Oceans. DOI: 10.1002/2015JC0111733

Data de publicació: Tue Feb 16 13:48:00 CET 2016

« Torna enrere   -  Arxiu de notícies