«Com a jutgessa puc contribuir a canviar la societat»

Maria del Mar Soler 

Maria del Mar Soler (sa Pobla, 1970) és jutgessa. Va fer Dret a la UIB. Va dedicar 13 anys de vida a estudiar per aconseguir dedicar-se al que era la seva vocació des que era nina i ja posava pau a les disputes. Parlam amb ella al despatx petit i ordenat dels jutjats de l’avinguda d’Alemanya de Palma. Una feina tan important des d’un racó tan petit! La veu, suau, i uns ulls grans i nets recreen bons moments viscuts com a estudiant a la UIB, alhora que parla amb passió de la feina que fa i que la fa créixer com a persona cada dia. 

Un pas enrere..., què recordau dels vostres anys a la UIB?

Vaig fer Dret des de 1987 fins a 1992.

De petita vaig decidir que volia ser jutgessa o metgessa. Quan vaig acabar COU, per fer Medicina necessitava molta nota i sortir a fora. Així que vaig decidir fer Dret, amb l’únic objectiu de ser jutgessa. La família sempre em recorda que de molt petitona tenia el sentit de la justícia molt present. Quan veia una cosa que no estava bé, m’hi ficava, intervenia i intentava posar pau. En el meu cas era molt vocacional.

On heu fet feina aquests anys?

Fa quinze anys que faig feina i he passat per diferents jutjats. Després de les oposicions vaig anar primer a l’escola judicial a Barcelona, a Vallvidrera. I un any a Madrid, als jutjats de la Plaza de Castilla. A l’escola judicial vaig apujar molt la nota i podia triar plaça. Hauria pogut triar venir a les Illes Balears, però vaig decidir quedar a Barcelona. Primer vaig estar a Vilanova i la Geltrú, de 2002 a 2005, any en què va néixer la meva filla. Després vaig venir a Palma, al jutjat civil. I després al jutjat de vigilància penitenciària, que és el que vigila l’actuació de l’Administració penitenciària. I ara estic en un jutjat penal d’executoris, on vaig arribar tot just fa tres mesos i on m’encarreg de l’execució de les sentències que dicten els altres penals. Però, per a mi, l’experiència definitiva ha estat la de vigilància penitenciària, la de ser jutgessa de la presó. Duia totes les presons de les Illes Balears. Aquí va ser que vaig pensar que havia valgut la pena estudiar tant. Tot el temps d’estudi i de pràctiques, que és molt dur, ha valgut la pena!

El suport de la família, amb tants anys de dedicació a l’estudi, ha de ser vital...

Vaig tenir la sort de tenir suport econòmic i moral, la qual cosa és indispensable. Tenc bons records dels anys de facultat, i els meus millors amics continuen sent els d’aquells moments. De totes maneres, crec que als que hem estudiat a Palma, encara que satisfets d’haver-ho fet, sempre ens queda una espineta de saber què hauria passat si haguéssim anat a fora, què hauríem fet...

Pens que estudiar aquí o a fora és un tema molt personal i que no només té a veure amb la Universitat d’aquí o d’allà, sinó sobretot amb factors personals, com ets tu, si vols una excusa per sortir, si no vols deixar la família...

Quins consells donaríeu a algú que vol ser jutge ara? L’animaríeu?

Només si és realment vocacional. En el sentit que és molta feina, i no et sents acompanyat ni per l’opinió pública, ni pels estaments que en teoria t’haurien de donar suport o protegir. Pel que fa al sou, els jutges d’Espanya som els que cobram menys d’Europa, amb una diferència abismal, per tant, no es pot triar ser jutge pensant en el sou que tindràs... (encara que és més alt que la mitjana dels sous a Espanya, però res a veure si ho compares amb Europa). Jo l’animaria si té voluntat de servei públic. Perquè és una feina amb la qual contribueixes a canviar la societat, en cada un dels casos que toques, i amb la teva manera de fer de cada dia.

I la teniu, aquesta sensació de contribuir a canviar coses?

La tenc, i la vaig tenir sobretot quan vaig estar fent feina a la presó. Perquè vaig canviar moltes maneres de fer de persones, i fins i tot d’institucions. Hi vaig estar sis anys. I el que em va agradar de vigilància penitenciària és que tu prens una decisió i es compleix el mateix dia. No és tan lent. I a més, la teva decisió afecta directament aquella persona. Li don un permís a algú i surt i se’n va amb la família. Les decisions s’executen directament, i això no passa en altres jutjats.

Que, de fet, aquesta és una de les queixes que té la societat del funcionament de la justícia..., però els jutges inspirau respecte?

Crec que basta llegir els mitjans de comunicació per veure que en realitat la societat no ens respecta. Es qüestionen constantment les nostres decisions. Evidentment hi ha d’haver crítica, però pens que sempre es parteix del fet que ho fem malament, i les coses que es fan bé no queden reflectides. El que veig és que la institució de la justícia no és la institució de l’Estat més valorada. Nosaltres tal vegada tampoc no sabem transmetre la nostra feina i no sabem arribar a la gent. Tal vegada si la gent cregués més en els jutges, això ajudaria... A Espanya —ho exigeix la Constitució— tota resolució judicial s’ha de fonamentar. Però ens exigeixen tanta motivació perquè en el fons hi ha desconfiança. A França, un jutge similar a un jutge de vigilància penitenciària d’aquí, se’n va a la presó a fer la seva feina. Té un caramull d’expedients a la taula. Els mira i ell diu sí o no. No ha de justificar res. Es confia que una persona que és jutge tindrà el criteri per decidir, sense tanta justificació. Tal vegada entre poc i massa la mesura passa.

La UIB deu ser una bona Universitat. Vós mateixa sou un exemple d’èxit...

La UIB, quan jo hi estudiava, era d’un nivell altíssim i amb catedràtics extraordinaris.

Jo només he estudiat aquí i no puc comparar, però sí que és ver que gent que hem sortit de la UIB tenim càrrecs al més alt nivell, quan a les oposicions competíem amb gent de totes les universitats. Això diu molt de la institució.

És difícil ser just?

Però què és ser just? Al final el que intentam fer en aquest jutjat i en el jutjat de vigilància penitenciària és cercar l’equilibri entre què espera la víctima i com podem tractar la persona que ha delinquit, perquè no hi torni. I és difícil. Seria un poc trobar aquest equilibri entre retribució, reparació, rehabilitació, resocialització..., i no és fàcil. Cada cas és diferent. Intentes no fer feina amb expedients sinó amb persones. Però clar, quan tens 10.000 executoris és impossible! Has de valorar la situació familiar, i mil coses més..., i això m’agrada, aquest ventall que em dóna la llei m’agrada.

I us n’anau a dormir tranquil·la? 

Sí, dorm tranquil·la, normalment. El comportament humà és imprevisible. Hi ha factors que no pots controlar. El que has d’intentar és no posar call i no deixar-te dur per circumstàncies que han afectat altres casos. T’has de mantenir fred. I no és fàcil. Veure cada cas i valorar-lo de manera aïllada.

Maria del Mar Soler és un dels quatre exalumnes de la UIB que apareixen al vídeo institucional.

Data de publicació: Thu Nov 12 13:07:00 CET 2015